Educació mediàtica

Dar­re­ra­ment, el con­cepte d’edu­cació mediàtica s’està pro­mo­vent com a res­posta a la inqui­e­tud social i pedagògica davant un esce­nari en què les notícies enga­nyo­ses (fake news) pro­li­fe­ren mit­jançant tots els res­sorts comu­ni­ca­tius i, molt espe­ci­al­ment, a través de les xar­xes soci­als.

Sem­pre han coe­xis­tit infor­ma­ci­ons vera­ces al cos­tat d’altres de dub­tosa cre­di­bi­li­tat o direc­ta­ment fal­ses. L’actual esce­nari, per tant, no és l’incre­ment de les men­ti­des i mani­pu­la­ci­ons en la infor­mació i la comu­ni­cació, sinó els nous for­mats que la fan més uni­ver­sal, imme­di­ata i en què, sovint, va acom­pa­nyada d’imat­ges i tes­ti­mo­ni­at­ges fal­sos o clara­ment mani­pu­lats. En aquest con­text, l’ús de la intel·ligència arti­fi­cial pot pre­sen­tar aquest tipus de mis­sat­ges en for­mats d’una tal apa­rent vera­ci­tat que resulta molt com­pli­cat, fins i tot als experts, poder iden­ti­fi­car allò fals o mani­pu­lat.

La comu­ni­tat edu­ca­tiva ha de refle­xi­o­nar sobre qui­nes acci­ons ha d’empren­dre per aju­dar l’alum­nat a iden­ti­fi­car allò que té un subs­trat de vera­ci­tat con­tras­ta­ble i veri­fi­ca­ble en relació amb aquell molt difícil de con­tras­tar i com­pro­var. I també perquè no es deixi enga­nyar per mis­sat­ges i con­tin­guts en què la desin­for­mació o la suple­men­tació d’iden­ti­tats, esce­na­ris, fets, dades, etc. siguin arti­fi­cis fabri­cats per a l’engany, la con­fusió o la mani­pu­lació. Aques­tes tas­ques, si el sis­tema edu­ca­tiu vol afron­tar-les amb decisió, no tenen una imple­men­tació fàcil.

La Comissió Euro­pea ja fa anys que va con­si­de­rar relle­vant l’alfa­be­tit­zació mediàtica en l’entorn digi­tal i, més recent­ment, ha reco­ma­nat als estats mem­bres incloure-la en les polítiques edu­ca­ti­ves i de for­mació dels docents. Tan­ma­teix, la incor­po­ració de l’edu­cació mediàtica i, en con­cret, de les com­petències per poder dis­cer­nir crítica­ment els mis­sat­ges que ens arri­ben per tots els mit­jans, prin­ci­pal­ment els digi­tals, és ara més un bon propòsit que una rea­li­tat, mal­grat les ini­ci­a­ti­ves que en aquest sen­tit van sor­gint també a casa nos­tra. Sem­pre que en edu­cació apa­reix una nova neces­si­tat sus­cep­ti­ble, per impor­tant, de ser trac­tada pels docents als cen­tres edu­ca­tius, el dilema que es pre­senta sol ser: cal incloure aquests nous con­tin­guts en el currículum esco­lar? I s’hau­rien d’inse­rir en una o en diver­ses àrees? Hau­ria de con­tem­plar un horari i un temps específics? Etc.

Davant aquest repte es fa evi­dent que la tra­di­ci­o­nal con­cepció cur­ri­cu­lar per àrees de conei­xe­ment com a com­par­ti­ments estancs, o l’orga­nit­zació del temps didàctic emmar­cat per hores con­cre­tes dedi­ca­des als com­po­nents cur­ri­cu­lars pres­crits, és incom­pa­ti­ble amb un abor­datge obert i fle­xi­ble que es pugui aco­mo­dar a les neces­si­tats emer­gents i pun­tu­als que el con­text social, vital i imme­diat reclama per ser trac­tat edu­ca­ti­va­ment dins els cen­tres i, així, dotar l’alum­nat de les com­petències de com­prensió, reflexió i escru­tini crític i infor­mat en relació als mis­sat­ges i con­tin­guts que li arri­bin a través de les xar­xes soci­als. Aquests mis­sat­ges són de gran imme­di­a­tesa i cons­ti­tu­ei­xen una amal­gama de con­tin­guts i estímuls molt difícils de des­co­di­fi­car des del rigor, la recerca de fonts fia­bles i diver­ses i la capa­ci­tat crítica per dotar-les no només de vera­ci­tat, sinó també de valors cívics i ètics per­so­nals i soci­als, que de manera madura l’alum­nat ha d’anar adqui­rint en el procés de desen­vo­lu­pa­ment.

En defi­ni­tiva, l’edu­cació mediàtica plan­teja a la comu­ni­tat edu­ca­tiva la neces­si­tat d’un canvi de para­digma cur­ri­cu­lar i orga­nit­za­tiu. Per abor­dar temàtiques tan impor­tants com aquesta es fa neces­sari alli­be­rar temps i espais didàctics de la pro­gra­mació cur­ri­cu­lar tra­di­ci­o­nal. En uns temps en què cada vegada els con­tin­guts dis­ci­pli­na­ris de les matèries cur­ri­cu­lars són acces­si­bles des de dife­rents fonts d’infor­mació, externs als espais i temps dels cen­tres edu­ca­tius, es fa més neces­sari que mai que altres aspec­tes de for­mació par­ti­ci­pin del nucli essen­cial edu­ca­tiu que l’escola hau­ria d’assu­mir. Sens dubte, poder fer front a l’allau de notícies enga­nyo­ses i de con­tin­guts par­ci­als, sec­ta­ris, mani­pu­lats, d’ino­cu­lació d’odi, d’invasió de les pri­va­ci­tats, etc. ha de ser l’eix que doni sen­tit al temps esco­lar dels nos­tres infants i joves. Posem-nos ràpida­ment a capa­ci­tar i cons­ci­en­ciar els docents, el con­junt de ciu­ta­dans i les admi­nis­tra­ci­ons perquè apos­tin per pri­o­rit­zar aquesta nova moda­li­tat d’edu­cació com­pe­ten­cial per no només poder sobre­viure als impac­tes mediàtics, sinó per coman­dar-los i fil­trar-los des de la com­petència crítica i refle­xiva.