La justícia espanyola es desacredita més
La dissecció de la imputació per terrorisme a Tsunami Democràtic per part del jutge García-Castellón deixa ben clara la banalització que fa d’una acusació que, al cim, resulta ofensiva per a les víctimes reals. I no només això, perquè l’intent d’atribuir a l’organització de les protestes la mort d’un ciutadà francès que va tenir un atac de cor mentre es desplaçava a peu des de l’aeroport del Prat per associar un delicte de sang al suposat terrorisme resulta fins i tot grotesc. Sobretot tenint en compte que en el seu moment la mateixa ambaixada francesa va desvincular-ho de la concentració. L’objectiu no pot ser més indissimulat: torpedinar la possibilitat de tirar endavant la llei d’amnistia que permetria revalidar la majoria de govern al PSOE i investir de nou Pedro Sánchez. L’ofensiva judicial ha sumat un altre acte qüestionable, com és la posició del ple del Consell General del Poder Judicial en contra de la mateixa llei, encara que els magistrats ni tan sols han tingut l’ocasió de llegir-la perquè no s’ha fet pública, ni se sap si finalment s’acordarà. Tot i que una part de la magistratura es comença a mostrar escandalitzada, a l’ala dreta no sembla pas importar-li el descrèdit que això provoca a la justícia espanyola.
De manera simultània, la dreta i la ultradreta estan escalfant els carrers animant la gent a manifestar-se davant les seus del PSOE i del PSC, sense importar-los tampoc que amb l’excusa de l’exercici del dret de manifestació es facin proclames feixistes o s’intentin dur a terme assalts violents. En aquest sentit, resulta surrealista que en algunes d’aquestes concentracions s’hagi sentit com ciutadans d’evident ideologia conservadora cridaven contra el rei Felip VI i contra la Policía Nacional, tan aplaudits en canvi quan es tracta de reprimir l’independentisme català. Lluny de marcar distàncies amb els comportaments agressius de Vox, ahir el PP contemporitzava queixant-se que es tractés els autors de desobediència a la policia com a simples CDR. Sánchez té un problema davant les legítimes exigències catalanes però Feijóo el comença a tenir encara més gros per satisfer i contenir els seus votants.