La dreta sociològica

El motí de la dreta sociològica davant la reinvestidura de Pedro Sánchez retrata perfectament quant demòcrates són, quin concepte patrimonial d’Espanya els mou, en quina altíssima consideració es tenen i com odien que el poder (i els beneficis que n’obtenen) el tinguin els altres. La seva excusa, ara, és la negociació d’una llei d’amnistia, que hauria de posar fi a la persecució descarnada i abusiva de la Catalunya sobiranista i de passada restaurar mínimament la dignitat democràtica de l’Estat. I diuen que està en perill Espanya, però també ho deien fa 30 anys quan Felipe González i Jordi Pujol pactaven el peix al cove. I bramen que està en perill la democràcia, fins i tot parlen de dictadura, però curiosament no volen que la llei es redacti, que es voti al Congrés i que el TC la validi, si cal. Per què? Perquè no tenen lligat i ben lligat el resultat. I per això clamen al cel, s’esquincen les vestidures, s’enfronten a la policia, obvien la Constitució i pretenen imposar la voluntat d’una judicatura caducada –que sí que controlen– per sobre dels vots dels ciutadans i dels seus representants. Fins i tot fan circular a les casernes de l’exèrcit cartes que criden a la rebel·lió militar.

I tot això perquè amb l’amnistia els diuen que a Espanya s’ha atacat injustament un moviment pacífic i democràtic, que s’ha manipulat l’estat de dret amb finalitats polítiques, que han forçat la llei i el Codi Penal i s’han vulnerat sense miraments els drets fonamentals i els principis democràtics en nom de la unitat d’Espanya, que s’hi han conjurat tots els poders de l’Estat, amb l’alta judicatura al capdavant. Perquè això és exactament el que va passar, el que van fer en la sagrada missió de protegir la pàtria i el seu modus vivendi per sobre de tot i de tots i per descomptat per sobre de l’estat de dret i de la democràcia. Podien; tenien el control; se sentien investits d’autoritat i d’impunitat, i les víctimes no importaven. I ho van fer. I ho devien comentar amb els amics fumant-se un puro, o als toros, o a l’Asador Donostiarra o a la Sierra. I ara els ofèn i els posa dels nervis que el govern de l’Estat ho reconegui, que el Parlament en faci una llei i sobretot que consti en acta.