El somriure de la canalla
He d’admetre que els meus coneixements sobre el món casteller es limiten a les cròniques que el periodista Agustí Forné fa per TV3. No obstant això, sempre he tingut un gran respecte per tot el que hi està relacionat. Per això, quan em van oferir l’oportunitat de veure la jornada castellera de Sant Narcís des d’un balcó privilegiat de la plaça del Vi, no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi actuava la colla “local”, els Marrecs de Salt, juntament amb els Capgrossos de Mataró i els Minyons de Terrassa. M’hi van acompanyar una professora del meu centre i la seva filla. Anàvem ben preparades per a l’ocasió, amb el mocador dels Marrecs i un petit domàs que ens havia deixat la Cecília, grallera de la colla saltenca i companya nostra. D’ella van ser també els consells i informacions que ens van permetre gaudir encara més d’una jornada memorable. Vista des de dalt, la construcció d’un castell se’ns mostra com una barreja perfecta d’arquitectura humana, treball d’equip i gosadia. Quan l’enxaneta fa l’aleta, comparteixes l’alegria i l’emoció amb tota la colla. Si el castell fa llenya, no et queda pas la sensació d’una feina mig feta; ans al contrari, només pateixes per si han pres mal. I quan el castell no pot ser carregat, voldries baixar a la plaça per abraçar tots els castellers, un per un, i agrair-los el seu esforç. Si emocionant va ser la diada de Sant Narcís, els sentiments viscuts a les escales de la catedral el capvespre de Tots Sants encara es fan més difícils de descriure. Cap dels vídeos vistos abans sobre l’esdeveniment ens van impressionar tant com veure-ho en primera fila, just al segon replà de l’escalinata. Cal ser-hi, cal veure-ho i cal viure-ho. Així de senzill. Els Marrecs van fer el 5 de 7, el pilar de 4 pujant les escales, el 4 de 7 i quatre pilars de 4. De tot plegat, em queda la màgia d’un instant, ja a les acaballes de la demostració. Situats al primer replà, es va fer un pilar format només per la canalla de la colla. La concentració, la coordinació i la disciplina d’aquells nois i noies és admirable. El somriure de l’enxaneta en alçar la mà tan bon punt va coronar el pilar i va veure el seu objectiu assolit va ser simplement indescriptible. És un objectiu que té sentit justament perquè és fruit d’un treball col·lectiu. Enhorabona, Marrecs! Gràcies per deixar-nos-ho compartir!
