Que cremi Madrid, o no

Ningú ven tot el que té a qui sap que no el pot pagar i que el deixarà en la indigència. Junts, Puigdemont i l’independentisme català es quedaran en la més dolorosa indigència política si investeixen Sánchez. Les negociacions van molt al ralentí. És bo. És bo que se’ls vegin bé (a tots) totes les vergonyes. I serà més bo encara si s’han posat al ralentí amb la idea clara de deixar-ho l’altra setmana en via morta. Tot tindria sentit de cara a les explicacions a les clienteles respectives, que arribats a aquest punt és del que més pesa. Un bon acord ja no és possible. Tot semblava molt embalat la setmana passada. Mitjans i xarxes afins a l’espanyolisme d’esquerres i l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) ho donaven per fet. Ara cadascú pentina el gat a la seva manera. Santos Cerdán llueix residència fixa a Brussel·les. Com la cúpula juntaire. Per entretenir l’audiència han fet el préssec i han signat amb el BNG; i periòdiques aparicions del PNB per recordar que també falten ells. Els uns cremen Madrid al carrer i a les institucions i els altres aprofiten per continuar reclamant que aturem la dreta. Se’ns n’ha de fotre que cremi Madrid o no. Ja s’ho faran. Tots plegats. Jutges preventius, manifestants preventius, senadors preventius i sindicats preventius. En 18 dies, convocatòria automàtica d’eleccions. Cremi Madrid o no. Ja s’ho faran.