Trobem-nos, que la vida són dos dies

Els animo a fer un càlcul. En els darrers tres o quatre mesos, quantes entrevistes o reunions –o posin-li el nom que vulguin– han resolt amb una videotrucada per salvar una distància que perfectament es podia assumir en cotxe, moto o transport públic, i fins i tot caminant. Les trobades telemàtiques es van convertir en una gran taula de salvació durant la pandèmia, ningú no ho nega, però van arribar per quedar-s’hi, i coi si s’hi han quedat. Tenen molts avantatges, és indiscutible, com ara que pots decidir el temps exacte de duració i no excedir-te –a quantes reunions presencials hem pensat allò de “aquesta reunió podia haver estat un mail”–, pots guanyar uns quants minuts de temps al dia per als teus afers personals o, en un moment donat, pots apagar la càmera si l’avorriment et venç. Podem trobar-hi tantes virtuts com vulguem, a això de les videotrucades, però començo a entendre que desgasten més del que pensem. D’entrada, els dic que m’esgota veure’m el careto en primer pla tota l’estona, sobretot aquells dies que les ulleres m’arriben al melic. També es poden trobar diversos estudis que indiquen que el diàleg a través d’una pantalla minva la creativitat, però el més important, i no sé si ja ho estem pagant, és que estem deixant perdre la comunicació no verbal, l’expressió dels sentiments, el desplegament dels nostres encants, aquella abraçada càlida que t’aixeca l’ànim, o aquella xerradeta posterior que permet compartir algun secret més íntim. En definitiva, perden les relacions humanes, perden els espais de cura i perd la possibilitat de conèixer gent interessant. Així que potser paga la pena que fem l’esforç de trobar-nos amb la gent, que la vida són dos dies i un el passem reunits.