Amb un pam de nas

No és la primera vegada a la vida que Carles Puigdemont m’hi deixa, amb un pam de nas. Passa sovint amb els amics. Ells hi veuen naps i tu hi veus cols. Trobo que hi posen moltes ganes per veure que es donen totes les condicions que es reclamaven per signar un acord amb els socialistes, investir Sánchez i convertir-lo en un acord de legislatura si fan una farina plana que tampoc han definit. S’hi han de posar moltes ganes per interpretar que el que es signa és l’acord històric que reclamava Puigdemont en la conferència del 5 de setembre. Ahir ho va ponderar i va parlar d’“acord marc” i d’etapa “inèdita” que s’ haurà d’explorar. Som, segons va explicar, en l’inici d’un camí que hauria de desembocar en “un acord històric”. Doncs molt bé! Tal dia farà un any!, que diria l’àvia Neus. No persistiré en els arguments que ja he expressat aquests darrers dies i que queden per sempre a l’hemeroteca per a les memòries de peix. Que el president Puigdemont m’hagi deixat amb un pam de nas, amb aquesta decisió que no comparteixo, no té cap interès ni cap transcendència. Ara el que és vital és que en els propers dies, setmanes i mesos no quedi amb un pam de nas (un altre) tot l’independentisme. L’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) balla per un peu i al·lucina mandarines des de primera hora del matí d’ahir.