Fer ciutat, fer barri
Sí, d’acord: els pisos turístics tenen inconvenients. Els seus ocupants no fan barri, no participen en les reunions d’escala, no solen trucar a la porta dels veïns per demanar sal o una llimona, parlen llengües estranyes, surten al balcó a fer el vermut, duen maletes amb rodes que fan soroll quan arriben i se’n van a hores empipadores, són causa evident de l’increment dels preus dels lloguers, de vegades fan festes amb música sorollosa i tantes coses més greus. Com que els turistes no volen pisos rònecs i mig enrunats, les cases centenàries de la ciutat s’han de posar al dia. I venen paletes, lampistes, pintors, guixaires, vidriaires i fusters a renovar les instal·lacions podrides pels anys i l’abandonament. Tot plegat, soroll, pols, moviment inusual de cotxes, furgonetes, camions. I, és clar, cal posar al dia les canonades de l’aigua, del gas, del clavegueram... El carrer ple d’obstacles, rases obertes i tanques protectores. Aquells carrers íntims, solitaris, medievals, estrets i foscos, tradicionalment boirosos, humits, amb aromes de pixum i de resclosit que recorden potser aquell tuf de col bullida de la postguerra –memòria històrica–, les persianes estellades i descolorides, els vidres trencats i apedaçats amb cartró, les parets encrostonades i tristes, les portes il·luminades de grafits acolorits, reiteratius, sovint obscens, les canals trencades... Tot aquell món tan nostre, tan antic, tan arrelat a l’ànima dels ciutadans, tan humà, fisiològic, orgànic, que donava personalitat a la buidor dels immobles, al silenci de l’abandonament de segles, TOT, tot es perd quan arriben els especuladors del turisme. Ja va començar amb l’arribada de l’amic Quin Nadal a l’alcaldia. Carrers nets, places noves, carrers esponjats, restauració d’edificis, pintada de façanes, neteja del riu, rentat de cara dels monuments... i promoció del turisme a la italiana. I, és clar, hotels nous o renovats, apartaments turístics, bicicletes a dojo, restaurants de cuina refinada, bars i terrasses a les voreres... Ja ho veieu i ho patiu. Així que, Ajuntament de la ciutat i autoritats del Parlament, us felicito. Heu entès el problema. I intenteu redreçar la situació, que esdevenia insuportable. Gràcies. No es podrà recuperar el que s’ha perdut. Però aturarem la sagnia, si Déu vol.
