Joc de taules

Fa cinc anys era impensable, ningú no hauria pogut predir que els socialistes espanyols acabarien signant els indults, modificant el Codi Penal, impulsant una llei d’amnistia, acceptant negociar el conflicte polític amb un mediador internacional (perdó: “verificador”), signant el traspàs integral dels trens de rodalies o claudicant amb els quinze mil milions de deute del FLA. És un bon moment per a l’independentisme polític: afronta una negociació amb l’Estat amb més força que mai, i a més –i no és menor– ha estat clau per parar els peus a la dreta es panyola. Segurament són els 14 escons més ben amortitzats de la història (amb el permís dels bascos, que al seu moment van aconseguir l’envejat concert econòmic).

Ara que Junts ja s’ha assegut a la taula de negociació, però, ha arribat el moment decisiu de coordinar l’estratègia o, dit ras i curt, de no fer el ridícul. Voler negociar amb el PSOE en taules diferents és un desgavell i un error: com més dividits, més fàcil guanyar-nos. És moment de seure a la mateixa taula, no fer retrets, i construir un bloc unitari i coordinat de negociació perquè els propers quatre anys aquesta carambola aritmètica d’escons ens serveixi per esprémer tot el que puguem. El més difícil ja s’ha aconseguit: que tothom –allà i aquí– entengui que el sit and talk és l’única manera que tenim de poder tornar a votar en un referèndum amb validesa jurídica i reconeixement internacional. Ara sapiguem aprofitar-ho jugant bé les nostres cartes i, sobretot, plantejant la partida política en una sola taula.