I ara, què?

Pedro Sánchez serà inves­tit i, a més, amb una àmplia majo­ria. Però, i ara, què? Més enllà de l’amnis­tia, que haurà de ser tra­mi­tada enmig de tor­pe­di­na­des judi­ci­als, a par­tir d’ara com s’avança en la reso­lució del con­flicte polític català? En teo­ria, a través d’una taula de nego­ci­ació que Junts i ERC han acor­dat per sepa­rat i amb ser­rells dis­pars, alguns dels quals no són menors. Segons el docu­ment sig­nat per Junts, la pri­mera reunió se cele­brarà aquest mateix mes de novem­bre, amb un meca­nisme inter­na­ci­o­nal de veri­fi­cació. Hau­ria de ser una taula de diàleg entre par­tits que ha de resol­dre el con­flicte històric que s’arros­sega des dels Decrets de Nova Planta i que ha de ser­vir per “arri­bar a acords impor­tants sense renun­ciar a les res­pec­ti­ves posi­ci­ons” –a veure com es menja, això–. L’acord amb ERC reco­neix el bon fun­ci­o­na­ment de l’actual taula de diàleg, que ara es reba­teja com a “Taula de diàleg, nego­ci­ació i acord” –com si el nom canviés la cosa– i aposta per obrir una segona etapa –o sigui, nego­ci­ació entre governs– per par­lar del reco­nei­xe­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya, els recur­sos que neces­sita i que els acords els refe­rendi la ciu­ta­da­nia –la cata­lana? l’espa­nyola?

I tor­nem a la mare dels ous. Aquests acords per sepa­rat, com es con­ju­mi­nen? En una nego­ci­ació a dues ban­des? O a tres? És a dir, es tracta d’un diàleg entre par­tits, com vol Junts i ja li va bé a Sánchez? O entre governs, com defensa ERC i no vol Junts? I el medi­a­dor? El que ha actuat en l’acord Junts-PSOE és el que avala ERC? I els par­tits inde­pen­den­tis­tes? Acor­da­ran una estratègia comuna? O con­ti­nu­a­ran a mata­de­go­lla? I en aquesta taula, només s’ha de par­lar del dret a deci­dir? O també de trans­ferències de com­petències autonòmiques? Mol­tes pre­gun­tes que ara mateix es res­po­nen amb eva­si­ves adduint a una necessària dis­creció. Però aquesta ambigüitat ha de tenir data de cadu­ci­tat perquè el ciu­tadà té dret a valo­rar amb detall. Men­tre hi hagi tan­tes pre­gun­tes, l’escep­ti­cisme està del tot jus­ti­fi­cat.