Vot útil

Sense obli­dar el fet que pugui con­si­de­rar-se que la democràcia es desen­vo­lupa (més aviat no ho fa i aquest és part del pro­blema) sense arri­bar a ser pròpia­ment el govern del poble que anun­cia el seu nom, m’atre­veixo a dir que n’hi ha més quan fa atenció a les mino­ries, res­pec­tant-les i con­ce­dint-les-hi capa­ci­tat de decisió, i no pri­o­ritza abso­lu­ta­ment una majo­ria que, a més, sovint ni tan sols ho és: l’opció més votada sovint és lluny d’aglu­ti­nar la major part de ciu­ta­dans. A par­tir d’aquí, no he entès mai que es cre­gui que, cosa a la qual es ten­deix en situ­a­ci­ons molt pola­rit­za­des, el vot útil sigui apos­tar per un dels dos par­tits que solen ser els majo­ri­ta­ris i, si és el cas, renun­ciar a fer-ho per la mino­ria amb la qual més o menys t’iden­ti­fi­ques. Això encara més en unes elec­ci­ons que no són pre­si­den­ci­a­lis­tes, cosa que sol dur a aca­bar votant entre dues can­di­da­tu­res que es dis­pu­ten la màxima auto­ri­tat d’un estat, sinó en unes rela­ti­ves a un sis­tema en què el govern es forma a par­tir de la repre­sen­tació par­la­mentària.

Que no és inútil, sinó el con­trari, votar una for­mació mino­ritària ho exem­pli­fi­quen les nego­ci­a­ci­ons que ha hagut i ha de fer el PSOE (amb els pac­tes con­seqüents, tot i que pugui dub­tar-se que arri­bin a com­plir-se) per poder for­mar govern. I és així que, al cap­da­vall, es demos­tra que, en una democràcia ni que sigui imper­fecta, pot gover­nar el grup polític capaç d’acor­dar-se a unes mino­ries amb les quals acaba for­mant una majo­ria hete­rogènia. Això per molt que bor­din els del par­tit més votat, que, en el cas de l’Estat Espa­nyol, no es con­for­men amb tenir o con­tro­lar pràcti­ca­ment tots els altres poders. Bra­mant con­tra l’amnis­tia, encara fan més basarda.