Domènech, un home bo
Era d’aquelles persones doctes però que no et fan sentir insignificant
Vaig tenir la gran sort de fer la darrera entrevista a Joan Domènech que es va publicar en aquest diari. I em sento privilegiada d’haver compartit aquella estona, densa de contingut però alhora tan amena. Domènech era d’aquelles persones immensament doctes però que no et fan sentir insignificant. D’una memòria privilegiada, emfatitzava els detalls més humans de la seva trajectòria. Com per exemple la història d’un alumne sordmut, al qual li feia classes particulars i que va aconseguir que estudiés el batxillerat. La considerava una de les seves grans fites com a mestre. En el terreny polític, Domènech era d’aquelles figures aglutinadores, que suma. Amb la seva bonhomia, apostava cegament pel diàleg i per la unitat d’acció. I s’horroritzava amb les actuals lluites caïnites. “Primer el país i després ja aclarirem qui mana”, reclamava. Quants Domènechs ens fan falta ara! Però, en essència, era un home de cultura. Si li demanaves com es definia, ho tenia clar: historiador. Amant de les petites històries que s’amagaven rere els pergamins, els recuperava i analitzava per descobrir les petiteses de la quotidianitat de segles enrere, més enllà de la història en majúscules que es va escriure de reis i papes. De fet, els darrers anys es va dedicar a remenar en la calaixera d’una masia, plena d’antics documents, i disfrutava restaurant-los. En el món de la cultura, Domènech ha estat arreu: diputat de l’àrea de Cultura de la Diputació de Girona, director territorial de Cultura de la Generalitat i ha estat president de la Fundació Bertrana, director de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, membre de la Fundació Fita, de la Fundació Valvi, del Centre d’Estudis Selvatans, conseller assessor de la Revista de Girona, del consell editorial d’aquest diari i articulista no només d’aquesta casa sinó també d’altres publicacions. Escrivia amb senzillesa i de la quotidianitat. Del seu estimat Lloret i d’aquelles tradicions, eclipsades per la voràgine turística, que s’encaparrava a reivindicar com l’essència de la vila. I de Beget, el seu refugi i del qual se sentia fill adoptiu. I ho va fer fins que la salut li ho va permetre, sense perdre aquell tarannà exquisit. En definitiva, Domènech era un home bo. Una definició senzilla, com li hauria agradat.
