Rufián, que brillant

El rodolí no és meu sinó de Pedro Sánchez, i dit en cas­tellà ni tan sols és un rodolí. “A Rufián li reco­nec la seva oratòria bri­llant”, va dir el líder soci­a­lista durant el debat d’inves­ti­dura de dime­cres i, escol­tant les ria­lles de la pla­tea va afe­gir: “Sí, sí que la té, ens agradi més o menys el que diu.” Ves a saber si també li va sem­blar bri­llant l’oratòria afu­ada de Rufián quan l’octu­bre del 2016 car­re­gava des de la tri­buna del Congrés con­tra el PSOE, acu­sant-lo de trair la memòria dels antics mili­tants, de doble­gar-se als amos del cor­tijo per fer pos­si­ble amb la seva abs­tenció la inves­ti­dura de Mari­ano Rajoy i de prac­ti­car “una de cal y otra de arena”, en al·lusió als mètodes emprats pels mem­bres del GAL. On era lla­vors Pedro Sánchez? Recor­dem-ho: després de negar-se a inves­tir Rajoy amb la seva abs­tenció va per­dre la votació al comitè fede­ral, va dimi­tir de secre­tari gene­ral, va dei­xar l’escó i va ini­ciar una diàspora picant pedra per totes les agru­pa­ci­ons soci­a­lis­tes de l’Estat que final­ment el duria a gua­nyar les primàries i arri­bar fins on és ara. De retorn a la recon­que­rida secre­ta­ria gene­ral, va viure un altre epi­sodi amb Rufián pel mig: Josep Bor­rell aca­bava de sucar pa a la repressió del Procés afir­mant que calia “desin­fec­tar Cata­lu­nya”, i Rufián repli­cava: “Per al PSOE el millor desin­fec­tant és la calç viva.” El cabreig dels soci­a­lis­tes va ser tan monu­men­tal que no s’ha apai­va­gat mai del tot. I jus­ta­ment ara, iro­nies de la vida, és Rufián qui els ajuda a inves­tir pre­si­dent i des dels matei­xos bancs on anti­ga­ment cau­sava indig­nació s’aplau­deix la seva oratòria bri­llant. Que no obli­din, els dipu­tats del PSOE, que d’aque­lla inter­venció que tant els va irri­tar en va néixer part de l’asset­ja­ment que Rufián encara pateix actu­al­ment per part de la ultra­dreta quan pas­seja pels car­rers de Madrid. Perquè tan ver­gonyós per a un Estat és tenir exi­li­ats com el fet que un dipu­tat no pugui ni pas­se­jar tran­quil pel Retiro. Dime­cres pot­ser la por­ta­veu de Junts, Míriam Nogue­ras, no li va sem­blar-ho tant, de bri­llant, a Sánchez, però el recor­da­tori deta­llat que va fer sobre les bar­ra­bas­sa­des de l’Estat con­tra les aspi­ra­ci­ons democràtiques del poble català val la pena. Sobre­tot quan va anun­ciar que la legis­la­tura serà un “a tant la peça” per­ma­nent. Que ho apro­fi­tin, doncs, ara que tenen la pae­lla pel mànec, i que aquest “a tant la peça” no acabi esde­ve­nint una mala peça al teler.