Opinió

Tribuna

Demonitzar la política

“La ideologia no és una cosa lletja. Tret que el teu únic ideal sigui la defensa de la pàtria i t’importin ben poc els que hi viuen. Si és així, només et faran gratera algunes ideologies, només t’emprenyaran algunes amnisties. Les fiscals, no. Es veu que les fiscals no posen en perill la supervivència de la pàtria

Com a societat que aspira a ser justa i solidària, hem decidit dedicar el mes de novembre de cada any a recordar les dones assassinades per les seves parelles o exparelles i a no oblidar, tampoc, el patiment de les víctimes col·laterals d’aquesta violència, els fills, les filles, les famílies. Cada 25-N ens preguntem si la violència masclista va en augment o si és que ara simplement es denuncia més perquè també se’n parla més. En aquest context d’una major conscienciació social, sento a la ràdio que el govern d’Aragó del PP i Vox ha decidit anul·lar uns tallers sobre violència masclista per a adolescents amb l’argument que els considera ideològics. I em pregunto on és el problema, què té de dolent la ideologia. Al capdavall, la ideologia és un conjunt d’idees que configuren la visió que tenim de la realitat. Uns principis i valors que adoptem en algun moment de les nostres vides i que ens impulsen a analitzar i actuar d’una determinada manera, perquè cadascú, des dels seus condicionants, considera que és la manera més justa i pertinent.

La ideologia com a concepte, no lligada necessàriament a la sigla concreta de cap partit polític, és essencial per a una societat democràtica perquè ens marca objectius i propòsits, ens fa pensar en l’interès general. Ens fa triar, per exemple, quin diari llegim, o a quina manifestació anem. Per això, la demonització de la ideologia només s’explica pel fet de defensar determinats privilegis o perpetuar l’statu quo. No els va gaire bé, això de formar el pensament crític en tallers. Aquí i arreu. També en l’àmbit de la ficció. M’he fixat que en els diàlegs d’una sèrie nord-americana que m’agrada molt, Ley y orden, en què es mostra la convivència entre la policia que investiga casos d’abusos, els jutges i els fiscals, també hi ha malfiança per la política. Sempre m’ha sorprès que, de vegades, acaben les discussions entre ells amb una sentència taxativa de l’estil d’“aquí ja no hi entro, això és política...”. I ho diuen amb expressió seriosa, profundament decebuts, com si estiguessin parlant d’un mal dolent.

Penso que justament el problema arriba quan no hi ha política (“haga como yo, no se meta en política”, que deia el dictador). El problema és l’absència de propostes polítiques serioses que ajudin d’alguna manera a avançar com a humanitat. Si no, l’alternativa a la ideologia són els líders populistes d’arreu que ens anuncien la fi del món, o el que és molt pitjor, la fi d’Espanya. El que fa que hi hagi gent que no es qüestioni res quan els etziben que una amnistia farà que els espanyols desapareguin, que les feminazis aconseguiran que no quedin homes de veritat, que els nacionalismes ens porten a la balcanització i, oh, sorpresa!, a la desaparició d’Espanya. Sentències buides i que criden l’atenció. Tremendisme. Por. Absència absoluta d’argumentació política. No ho vulgueu entendre. Els apocalíptics no admeten gaires preguntes, ni donen gaires explicacions. Quedeu-vos amb el titular, que és més fàcil i molt més còmode.

I el cas és que allà on han entrat a governar, els de la ultradreta s’han afanyat a anul·lar programes d’impuls del català, a retirar partides dedicades a recuperar la memòria històrica o a donar suport a les víctimes de la violència masclista, o a tancar oficines anticorrupció. I què és això sinó ideologia? Haurem d’admetre, mal que ens pesi, que si la gent els ha votat tenen el dret a governar, a imposar-nos la seva ideologia, encara que pretenguin amagar-la sota una capa de suposada neutralitat. És de primer de democràcia. Tothom té dret a votar (o hauria), la voluntat popular es reconeix comptant vots i tots els electes tenen dret a formar govern si els surten els números. Igualment, tothom té dret a manifestar-se (o hauria). Però siguem coherents: si set mil persones manifestant-se davant la seu d’un partit creuen que poden impedir una amnistia, un milió de persones al carrer haurien de poder forçar un referèndum.

Tothom té la seva ideologia, encara que no en sigui conscient. És com la pell, que en té tothom, malgrat que es cobreixi amb banderes, togues o lluentons. No té res de dolent. La ideologia no és una cosa lletja, com pretenen fer creure alguns. Tret que el teu únic ideal, l’única cosa que et mou i et motiva, sigui la defensa de la pàtria i t’importin ben poc els que hi viuen. Si és així, només et faran gratera algunes ideologies, només t’emprenyaran algunes amnisties. Les fiscals, no. Es veu que les fiscals no posen en perill la supervivència de la pàtria, ni fan desaparèixer els espanyols.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.