Opinió

Tribuna

Demonitzar la política

“La ideologia no és una cosa lletja. Tret que el teu únic ideal sigui la defensa de la pàtria i t’importin ben poc els que hi viuen. Si és així, només et faran gratera algunes ideologies, només t’emprenyaran algunes amnisties. Les fiscals, no. Es veu que les fiscals no posen en perill la supervivència de la pàtria

Com a soci­e­tat que aspira a ser justa i solidària, hem deci­dit dedi­car el mes de novem­bre de cada any a recor­dar les dones assas­si­na­des per les seves pare­lles o expa­re­lles i a no obli­dar, tam­poc, el pati­ment de les vícti­mes col·late­rals d’aquesta violència, els fills, les filles, les famílies. Cada 25-N ens pre­gun­tem si la violència mas­clista va en aug­ment o si és que ara sim­ple­ment es denun­cia més perquè també se’n parla més. En aquest con­text d’una major cons­ci­en­ci­ació social, sento a la ràdio que el govern d’Aragó del PP i Vox ha deci­dit anul·lar uns tallers sobre violència mas­clista per a ado­les­cents amb l’argu­ment que els con­si­dera ideològics. I em pre­gunto on és el pro­blema, què té de dolent la ide­o­lo­gia. Al cap­da­vall, la ide­o­lo­gia és un con­junt d’idees que con­fi­gu­ren la visió que tenim de la rea­li­tat. Uns prin­ci­pis i valors que adop­tem en algun moment de les nos­tres vides i que ens impul­sen a ana­lit­zar i actuar d’una deter­mi­nada manera, perquè cadascú, des dels seus con­di­ci­o­nants, con­si­dera que és la manera més justa i per­ti­nent.

La ide­o­lo­gia com a con­cepte, no lli­gada necessària­ment a la sigla con­creta de cap par­tit polític, és essen­cial per a una soci­e­tat democràtica perquè ens marca objec­tius i propòsits, ens fa pen­sar en l’interès gene­ral. Ens fa triar, per exem­ple, quin diari lle­gim, o a quina mani­fes­tació anem. Per això, la demo­nit­zació de la ide­o­lo­gia només s’explica pel fet de defen­sar deter­mi­nats pri­vi­le­gis o per­pe­tuar l’statu quo. No els va gaire bé, això de for­mar el pen­sa­ment crític en tallers. Aquí i arreu. També en l’àmbit de la ficció. M’he fixat que en els diàlegs d’una sèrie nord-ame­ri­cana que m’agrada molt, Ley y orden, en què es mos­tra la con­vivència entre la poli­cia que inves­tiga casos d’abu­sos, els jut­ges i els fis­cals, també hi ha mal­fiança per la política. Sem­pre m’ha sorprès que, de vega­des, aca­ben les dis­cus­si­ons entre ells amb una sentència taxa­tiva de l’estil d’“aquí ja no hi entro, això és política...”. I ho diuen amb expressió seri­osa, pro­fun­da­ment dece­buts, com si esti­gues­sin par­lant d’un mal dolent.

Penso que jus­ta­ment el pro­blema arriba quan no hi ha política (“haga como yo, no se meta en política”, que deia el dic­ta­dor). El pro­blema és l’absència de pro­pos­tes polítiques seri­o­ses que aju­din d’alguna manera a avançar com a huma­ni­tat. Si no, l’alter­na­tiva a la ide­o­lo­gia són els líders popu­lis­tes d’arreu que ens anun­cien la fi del món, o el que és molt pit­jor, la fi d’Espa­nya. El que fa que hi hagi gent que no es qüesti­oni res quan els etzi­ben que una amnis­tia farà que els espa­nyols des­a­pa­re­guin, que les femi­na­zis acon­se­gui­ran que no que­din homes de veri­tat, que els naci­o­na­lis­mes ens por­ten a la bal­ca­nit­zació i, oh, sor­presa!, a la des­a­pa­rició d’Espa­nya. Sentències bui­des i que cri­den l’atenció. Tre­men­disme. Por. Absència abso­luta d’argu­men­tació política. No ho vul­gueu enten­dre. Els apo­calíptics no adme­ten gai­res pre­gun­tes, ni donen gai­res expli­ca­ci­ons. Que­deu-vos amb el titu­lar, que és més fàcil i molt més còmode.

I el cas és que allà on han entrat a gover­nar, els de la ultra­dreta s’han afa­nyat a anul·lar pro­gra­mes d’impuls del català, a reti­rar par­ti­des dedi­ca­des a recu­pe­rar la memòria històrica o a donar suport a les vícti­mes de la violència mas­clista, o a tan­car ofi­ci­nes anti­cor­rupció. I què és això sinó ide­o­lo­gia? Hau­rem d’adme­tre, mal que ens pesi, que si la gent els ha votat tenen el dret a gover­nar, a impo­sar-nos la seva ide­o­lo­gia, encara que pre­ten­guin ama­gar-la sota una capa de supo­sada neu­tra­li­tat. És de pri­mer de democràcia. Tot­hom té dret a votar (o hau­ria), la volun­tat popu­lar es reco­neix comp­tant vots i tots els elec­tes tenen dret a for­mar govern si els sur­ten els números. Igual­ment, tot­hom té dret a mani­fes­tar-se (o hau­ria). Però siguem cohe­rents: si set mil per­so­nes mani­fes­tant-se davant la seu d’un par­tit cre­uen que poden impe­dir una amnis­tia, un milió de per­so­nes al car­rer hau­rien de poder forçar un referèndum.

Tot­hom té la seva ide­o­lo­gia, encara que no en sigui cons­ci­ent. És com la pell, que en té tot­hom, mal­grat que es cobreixi amb ban­de­res, togues o llu­en­tons. No té res de dolent. La ide­o­lo­gia no és una cosa lletja, com pre­te­nen fer creure alguns. Tret que el teu únic ideal, l’única cosa que et mou i et motiva, sigui la defensa de la pàtria i t’impor­tin ben poc els que hi viuen. Si és així, només et faran gra­tera algu­nes ide­o­lo­gies, només t’empre­nya­ran algu­nes amnis­ties. Les fis­cals, no. Es veu que les fis­cals no posen en perill la super­vivència de la pàtria, ni fan des­a­parèixer els espa­nyols.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.