Premis tapadora? No, gràcies

Sem­bla que ha començat una època d’actes de justícia retro­ac­tius, de mani­fes­tació de pene­di­ments llar­ga­ment ajor­nats, d’escrúpols de consciència que al cap­da­vall dema­nen sor­tida pública. El sant pare entona el “mea culpa” vaticà per la con­demna de Gali­leu, tit­llat d’heretge quan tenia “més raó que un sant”. D’això fa més de tres-cents anys. (És curiós que hagi estat un papa polonès el defen­sor de Gali­leu, que seguí la doc­trina de Copèrnic, l’astrònom nas­cut pre­ci­sa­ment a Polònia). Si el savi Gali­leu hagué d’abju­rar públi­ca­ment el seu “error” per tal d’evi­tar la foguera, l’Església ha tri­gat més de tres segles a “abju­rar” l’autèntica planxa científica i històrica comesa pels agres­sius anal­fa­bets del Sant Ofici.

I ara resulta que el Minis­teri de Cul­tura espa­nyol acaba de donar un premi al disc Dies i hores de la Nova Cançó –jun­ta­ment amb una anto­lo­gia de fla­menc– perquè són “les millors apor­ta­ci­ons de l’any a la música popu­lar”. N’hi ha per a llo­gar-hi cadi­res! No són tres segles, és clar, però són gai­rebé vint anys de cançó cata­lana, a cada moment con­dem­nada a la foguera i sovint socar­ri­mada. Quan­tes cançons cen­su­ra­des! Quants reci­tals amb poli­cies a la pla­tea, inten­tant seguir les lle­tres per veure si el reci­tal coin­ci­dia amb el permís! Quin joc d’astúcies per a pas­sar per cen­sura cançons traduïdes al cas­tellà amb opor­tu­nes “deficiències”, i quants can­vis sob­tats de títols perquè el fun­ci­o­nari es tornés boig en el seu seient regi­rant els papers sege­llats! I mesos i mesos de pro­hi­bició als can­tants més “sub­ver­sius”, i ara pre­mi­ats!

“La millor apor­tació de l’any a la música popu­lar”, diuen d’aquest disc de cançó. No és pas cert. Fa molts anys que “Diguem no”, “L’estaca”, “Què volen aquesta gent”, etc –que figu­ren en aquest àlbum doble– ja van ésser apor­ta­des al poble, i el minis­teri cor­res­po­nent les con­si­derà unes apor­ta­ci­ons “inde­sit­ja­bles”. “E pur si muove”, remu­gava Gali­leu davant la repressió eclesiàstica, i nosal­tres cantàvem “no serem moguts!” davant la repressió política. No estic d’acord amb l’edi­tora quan diu que cele­bra el premi perquè sig­ni­fica un “reco­nei­xe­ment de la tasca de la Cançó en uns anys molt difícils”. No ho diuen pas, això, els del minis­teri. Par­len d’aquest any, com si totes aques­tes cançons hagues­sin apa­re­gut ara. De reco­nei­xe­ment, no n’hi ha cap, al con­trari: hi ha un emmas­ca­ra­ment de tota la repressió exer­cida pel fran­quisme con­tra la cul­tura popu­lar cata­lana. El sant pare fa una crítica de l’Església de l’època que atacà Gali­leu, però el minis­teri no fa cap crítica de l’Estat que atacà Cata­lu­nya. Han acon­se­guit de fer-nos pas­sar de Franco a Suárez sense ni un gest simbòlic de repa­ració col·lec­tiva.

I hi ha d’altres “cançons” que encara espe­ren: fun­ci­o­na­ris que ser­vien Cata­lu­nya fa més de qua­ranta anys, “gali­leus” no rejus­ti­fi­cats; muti­lats de l’exèrcit fidel al govern legal, i les seves vídues, con­dem­nats a extin­gir-se en la injustícia... Pot­ser d’aquí a vint anys una nova “reforma” política els donarà un premi “in memo­riam”.