Creació de conflictes

Ja sabeu l’acció que els pro­vin­ci­a­nis­tes de sem­pre estan inten­tant al País Valencià per negar un fet cul­tu­ral indis­cu­ti­ble: el que ano­me­nem català i valencià són dues moda­li­tats d’un mateix idi­oma, que té encara una altra vari­e­tat a les Illes. No hi fa res que ho afir­min els científics, ni que siguin ale­manys o suecs; no hi fa res que la Reial Acadèmia Espa­nyola esta­bleixi sense embuts que es tracta d’un sol idi­oma. Són admi­ra­bles, aquests anal­fa­bets tan voca­ci­o­nals! Mare de Déu, si apli­ques­sin la seva tos­su­de­ria a escriure bé el valencià, com l’han escrit il·lus­tres avant­pas­sats seus...!

Ja sabeu, també, quina reacció més des­fa­vo­ra­ble ha tin­gut el text de l’Esta­tut d’Auto­no­mia de Galícia. Tots els par­tits l’han tro­bat mala­ment, lle­vat d’UCD, i encara diuen que hi ha uns sec­tors dins del par­tit del govern que el cri­ti­quen.

Si em pre­gun­teu ara per què poso al sarró d’aquest arti­cle dos fets que, apa­rent­ment, no tenen res en comú, us diré que sí, que pre­ci­sa­ment tenen molt en comú, o almenys m’ho sem­bla.

És la tendència que ja sem­bla con­subs­tan­cial amb el par­tit del govern: crear o tole­rar nius de pro­ble­mes. Sé que la meva opinió no pot tenir cap força davant unes instàncies tan encas­te­lla­des, però no puc estar-me de dir que al País Valencià i a Galícia el pre­si­dent Suárez s’acara amb dues greus res­pon­sa­bi­li­tats.

Al País Valencià, UCD s’ha de posar deci­di­da­ment a favor dels fets, i els fets són clars: la uni­tat de la llen­gua cata­lana. Costa d’adme­tre que pren­gui la decisió cor­recta per­so­nal­ment, tenint en compte la no des­men­tida ignorància que té el senyor Suárez de l’idi­oma que par­len bas­tants mili­ons de súbdits, però pot­ser és hora que hagi après a con­sul­tar experts reco­ne­guts –no amb cor­re­li­gi­o­na­ris cone­guts– aquesta mena de temes. Per una acció par­ti­dista equi­vo­cada, o per una omissió que volgués ésser tàctica, UCD pot pro­vo­car al País Valencià un con­flicte absurd i de con­seqüències impre­vi­si­bles.

A Galícia, el pro­blema que es debat és força més com­pli­cat, política­ment, i seria gro­tesc que jo volgués resu­mir-lo en qua­tre rat­lles. Però vaig a parar, ara, a la mateixa con­clusió: s’està cre­ant un focus de ten­si­ons, de frus­tra­ci­ons i d’agres­si­vi­tat que el govern ha ali­men­tat d’una manera incom­pren­si­ble. Pro­ba­ble­ment una de les cau­ses és que el govern, i les for­ces que hi con­flu­ei­xen, han vist les auto­no­mies com un “mal menor” i han vol­gut limi­tar-se a jugar amb les auto­no­mies en comp­tes de plan­te­jar-se a fons una con­cepció política i esta­tal de més abast. Un mal trac­ta­ment d’una qüestió afa­vo­reix una reacció de violència, i em temo que a Galícia es fa una política que comença a cre­mar.

A Galícia i al País Valencià, UCD té una paraula que pot ser paci­fi­ca­dora o irri­tant.