Opinió

Tal dia com avui del 1979

JOSEP MARIA ESPINÀS

El fracàs de l’atenció

Agafo sovint un autobús urbà i comprovo la inutilitat dels rètols que diuen: “Seients reservats per a persones que mereixen atencions especials.” Cal admetre que la col·locació d’aquests rètols és totalment desafortunada: massa amunt i en un lloc on la gent té la sensació que hi posen anuncis. La gent és molt despistada, a més. Quantes vegades és encès el llum que indica “Parada sol·licitada” i quatre o cinc viatgers encara van prement el botó advertint que volen baixar en la parada pròxima! Badem molt. Si no ens hem adonat d’aquesta innovació tan ben pensada per a evitar que tothom que vol baixar vagi prement el botó, no és estrany que els cartells que donen preferència als vells, als minusvàlids, a les dones embarassades, etc., passin per alt.

És clar que aquesta preferència no s’hauria de recordar. És una preferència que ha d’ésser inscrita no en un paper més o menys visible, sinó en el programa de conducta de tothom. Quan un sentiment no existeix, ja podeu cridar si l’ase no es vol moure.

Avui, els dos seients reservats eren ocupats per un senyor i una senyora més aviat grandets, sí, però que tenien molt bon aspecte. L’un i l’altra havien trobat la manera d’aïllar-se de la resta de l’autobús: ell llegia amb una atenció profundíssima, estava inclinadíssim com mai, segurament, damunt un diari; ella mantenia el cap perpètuament girat vidre enllà, amb un evident perill d’anquilosament, com si estès hipnotitzada pel carrer. Es negaven a admetre –és a dir, es negaven a veure– que hi pogués haver algú a l’autobús que fos més vell o més desvalgut que ells.

I hi havia gent amb més preferència. Per exemple, una senyora gran que feia filigranes d’equilibri –una mà en una barra i l’altra en un bastó– i una altra senyora que duia un infant de poc més d’un any. Aquestes dues persones, sens dubte mereixedores d’un seient, s’estaven dretes prop dels dos privilegiats i al davant mateix de dos nois i una noia, joves. Tot i tenir-les molt de temps al davant, cap d’aquests tres xicots no els ha cedit el lloc. Els nois xerraven, feien brometa; la noia, solitària, mirava la mare i el fill com si en comptes d’éssers humans veiés dues escultures.

No escric aquestes ratlles indignat, com es pot veure, sinó amb una estupefacció profunda. És que no entenc res. I com que a base de sermons penso que no en traurem res, proposo dues solucions:

Primer: a cada seient, un rètol que digui: “Miri al seu voltant. Hi ha algú que necessita seure més que vostè?” Es tracta de comprometre la gent a mirar, el primer pas de la solidaritat.

Segona: un cartell que digui: “Seients reservats per a persones que no mereixen cap atenció especial. Viatgers necessitats, absteniu-vos d’acostar-vos-hi.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.