Doctor, què em passa?

Han dormit poc, dediquen moltes hores a escoltar-nos i eviten mals majors. Els toca protegir-se de demandes i insults si les coses no van bé. Escolten diligentment i en els pocs minuts que tenen els seus pacients, als quals intenten no veure com a clients sinó com a persones amb algun tipus de dolor que busquen solucions. A vegades, solucions impossibles.

Els metges de capçalera, o primaris o de base com en diuen en altres latituds, són el nucli d’un sistema de salut que funcioni i són el canal adequat per potenciar la prevenció i el col·lapse. Hi ha molts nivells de malalties, i el sistema basat en hospitals genera i reclama malalts per seguir funcionant, però el món té els recursos de què disposa i no pot abastar-ho tot. Aquesta setmana, al Vaticà, el papa ha rebut els impulsors d’una campanya mundial (https://thankyoudoctor.org/) per redescobrir la figura del metge de capçalera. Federacions mèdiques, metges individualment, associacions, universitats, hospitals i tot un reguitzell d’entitats i també administracions s’han unit per reclamar mundialment que es tingui en compte la medicina primària.

Des de temps d’Hipòcrates fins als nostres dies, la relació entre el metge i el pacient constitueix el centre mateix del sistema sanitari, prioritat que no només s’ha de respectar, sinó també secundar i potenciar. Per contra, per falta d’una comprensió adequada de la vocació humanitzadora del sistema sanitari, en els últims anys molts agents socials i sanitaris han adoptat altres prioritats, motiu pel qual en temps de pandèmia hem hagut de pagar un preu tan alt.

Els impulsors de la campanya, promoguda per la Pontifícia Acadèmia per la Vida i l’associació de metges Somos Community Care, entre d’altres, senten l’exigència de llançar una urgent crida al redescobriment de la figura del metge de capçalera, factor decisiu per a la humanització de les nostres societats. Els metges, i els seus equips, proporcionen aquell valor que les màquines no resolen.

La relació ENTRE metge i pacient constitueix la base d’un sistema sanitari que adopti la prevenció i una visió holística de la salut com a prioritat. El metge que acompanya en la vida el seu pacient i família constitueix un patrimoni únic humanitzador no només per al sistema sanitari, sinó per a la societat mateix. El metge promou una visió harmoniosa de la salut en el context d’una vida sana, reconeixent el valor intrínsec de tota persona i el caràcter decisiu de les seves relacions. Quan la relació entre metge i pacient es perd, o ha fet fallida, el sistema sanitari queda condemnat a intervenir únicament quan la situació del pacient ja ha degenerat, amb costos humans i socials altíssims. Fer les coses malament no compensa. La relació entre metge i pacient, finalment, constitueix un antídot perquè els sistemes sanitaris no es deixin condicionar per un altre tipus d’interessos aliens a la salut i el benestar dels ciutadans. A vegades, l’oblit d’aquesta relació ha portat al fet que els sistemes sanitaris condicionin els seus objectius a l’afany de lucre d’empreses o persones lligades a aquest sector. En altres ocasions, el descuit de la relació entre metge i pacient ha portat a polititzar el sistema sanitari, utilitzant les necessitats de metges i pacients com a moneda de política barata.

El mateix Papa Francesc ha lamentat que “la figura del metge de família gairebé ha desaparegut”, amb el risc que s’oblidi “la bona qualitat dels serveis territorials sanitaris; o que aquests resultin tan burocratitzats i informatitzats, que les persones ancianes o poc formades es trobin de fet excloses o marginades”.

Els metges de capçalera, que també reben el nom de metge de família, rural o titular, són la baula més propera als habitants d’una població, on sovint l’únic referent és el metge. Coneixen els seus pacients i el seu context, el seu historial, i no han d’entrar a l’ordinador a buscar qui tenen davant perquè en coneixen la família i els veïns. La crida per reivindicar els doctors és interreligiosa i s’adreça a tots els agents socials i polítics perquè uneixin les seves forces i posin novament en el centre dels nostres sistemes de salut la relació entre el metge i el pacient.

Arnau de Vilanova, que no és un hospital, com el carrer Balmes de Barcelona no és només un carrer, va ser un metge de capçalera i conseller de reis i papes. Els metges de capçalera tenen molt a dir, perquè escolten de manera privilegiada què ens passa. I si ensenyen a prevenir, i a autogestionar-nos en els casos en què sigui possible, són la solució a molts problemes del nostre món, dels nostres cossos i de les nostres ànimes.