Drac

Llegeixo un llibre del filòsof italià Nuccio Ordine que, amb el títol La utilitat de l’inútil, reuneix textos que vindiquen els sabers humanístics i aquells de científics que no s’han originat amb una finalitat pràctica i així rendible. És la idea que hi ha uns sabers que són fins per si mateixos i que, precisament pel seu caràcter desinteressat, poden exercir un paper fonamental en el conreu de l’esperit i el desenvolupament civil i cultural de la humanitat.

El cas és que se m’ha fet present que el gust per aquesta mena de coses inútils, que m’és tan útil pels plaers que em procura i espero que també sigui pels coneixements, no només vaig adquirir-lo a través d’institucions del saber. I així he recordat que a l’adolescència, mentre estudiava a l’institut d’Olot, va ser estimulat en una llibreria que, curiosament, no es diu en femení: el Drac. Un espai, doncs, amb una finalitat comercial (més aviat una necessitat per poder existir) on, com després a d’altres de la mateixa naturalesa, no només hi comprava llibres, sinó que m’hi passava l’estona fullejant-los (fins llegint-los) i m’hi trobava gent amb qui conversar sobre literatura, cinema o política. Allà vaig comprar les meves primeres novel·les de Mercè Rodoreda, Virginia Woolf i les Bronté; allà vaig aconseguir els meus primers llibres sobre cinema, començant pel de l’entrevista de Truffaut a Hitchcock; i també me’n vaig endur llibres polítics que mai no he llegit, de manera que no vaig convertir-me en cap quadro d’un partit, com m’anunciaven en Mia Bonet i en Miquel Alsina, els fundadors, tan gentils, d’el Drac. Aquesta bella llibreria celebra avui els seus 50 anys d’existència. I jo me n’alegro: felicitats i gràcies, com a totes les grans petites llibreries que segueixen.