Tribuna
I ara què?
Que l’opinió pública d’un país estigui dividida no és en si mateix ni bo ni dolent. Depèn de l’argument, les proporcions i la dimensió. Aquest cronista s’ha manifestat radical sobre les possibilitats d’una Catalunya estat independent, i que amb els actuals desmais i mitges tintes les opcions són nul·les. Seria lògic concloure que és difícil que la situació empitjori, perquè el nacionalisme català s’ha instal·lat al fons del pou, i no hi ha signes de millora, sinó d’aprofundiment en el desastre. Alguns s’han construït unes míseres barraques al fons d’aquest pou, i fa tota la pinta que s’hi estaran com a mínim tres-cents anys més.
Què es pot dir del pacte de legislatura entre Pedro Sánchez i els seus súbdits catalans? Un cop més, el polític del PSOE ha mostrat tenir més talent polític que tots els altres junts. La sanció del pacte és impossible per part dels catalans. No hi ha un escenari real en què puguin descavalcar l’inquilí de la Moncloa sense entrar en un inimaginable enllitament amb l’extrema dreta. Pedro Sánchez està tranquil: pot fer el que vulgui, que això no se li escapa. La temptació de dir que el pacte és l’ensarronada i el ridícul enèsim dels pobres, bruts i tristos catalans és irresistible, perquè malgrat les consecucions pràctiques, no comporta cap avenç polític, sinó al contrari. Els socialistes espanyols s’han apoderat del discurs que això està resolt, que els díscols catalanets ja estan pacificats forever and ever, i si és que no ho feien abans, ja poden dormir tranquils. El mateix dia que es va signar l’acord va desaparèixer la fortificació de la delegació del govern d’Espanya, al carrer Mallorca de Barcelona, xamfrà amb carrer Llúria. Fora doble tanca defensiva, fora quàdruple escamot de vigilància armats fins a les dents. Un símptoma que no falla. S’ha acabat el perill.
Però hi ha un fet pel qual val la pena baixar de la radicalitat i reconèixer una bondat incontrovertible: l’amnistia, sobretot per als encausats de la ciutadania d’infanteria, els no famosos (no en diré mai “ciutadans anònims”, perquè tal cosa no existeix: poden ser anònims els textos, però que no coneguis el nom d’una persona no vol dir que no en tingui). Des de la vida quotidiana és imaginable el bé per als centenars d’afectats, les famílies i els amics. Per això ha valgut la pena. Que en altres aspectes i elements els resultats són incerts, discutibles i tot el que es vulgui és secundari comparat amb haver tret el dogal del coll de tanta gent innocent.
Però la Història continua. I ara què? Els polítics catalans anuncien amb una certa tebior que aquest pas no és més que un trànsit cap a l’objectiu final: la independència de Catalunya. Cal preguntar-se quin canvi substancial hi ha hagut en el tauler de joc en relació amb la situació abans de les eleccions, què permet fressar nous camins, noves opcions cap a la meta. Descartada tant pels uns com pels altres la unilateralitat, un referèndum per l’autodeterminació em sembla impensable, per dos motius: perquè els espanyols ja han dit del dret i del revés que no el permetran mai, i això no sembla contingent, perquè a més ho recolza la majoria de la UE que, no ho oblidem, és sobretot i abans de res un mercat, i els mercats no volen inseguretat, xivarri i sorpreses. Segon motiu: perquè, gràcies entre altres coses a la flagrant despolítica d’immigració, ara és als independentistes catalans a qui no els convé un plebiscit, perquè saben que la seva pretesa causa en seria perdedora, i aquí és en aquest sentit que dic “impensable”: perquè més val no pensar-hi.
No diré mai que els polítics catalans siguin ineptes, ni disminuïts mentals, ni babaus idiotes. Però fa l’efecte que han pres la població per tot això i per més, perquè no se’ls arruga cap part del cos de dir que treballen per a la independència (ara almenys tenen el bon gust de no posar-hi termini). Són uns aprofitats i uns desaprensius? Deixo als lectors la qüestió. En la població, com pertot, també hi ha gent llesta i capacitada, mediocres i complets idiotes. Per aquí un es pot fer la idea dels resultats de les eleccions, i imaginar els viaranys del resultat del continu insult a la intel·ligència. No cal insistir sobre la via d’extinció cultural a què Catalunya està sotmesa, a hores d’ara ja més atribuïble a la dimissió identitària dels catalans mateixos que a ningú altre. Sense la més mínima aspiració de profeta, diria que aquesta terra no tornarà mai a tenir un estat.