Felicitat

Quan s’acos­ten les fes­tes de Nadal es plan­teja un pro­blema: és real­ment difícil feli­ci­tar la gent.

Vull dir feli­ci­tar de debò, és clar, no els suc­ce­da­nis que habi­tu­al­ment s’uti­lit­zen. La feli­ci­tació hau­ria de ser per­so­nal i fruit d’una relació con­creta; en con­seqüència, amb ple­ni­tud de conei­xe­ment de quina mena de feli­ci­tat cal desit­jar a aque­lla per­sona deter­mi­nada. Com que vivim la indus­tri­a­lit­zació dels “christ­mas”, les feli­ci­ta­ci­ons dic­ta­des per fit­xers i com­pu­ta­do­res i, en defi­ni­tiva, el con­su­misme feli­ci­ta­dor, cada vegada ens costa més de tro­bar el to de la feli­ci­tació per­so­nal –i gai­rebé sem­pre ja hi renun­ciem d’entrada.

Els japo­ne­sos aca­ben d’inven­tar l’última nove­tat en el camp de les feli­ci­ta­ci­ons d’any nou. Es tracta de tar­ge­tes de feli­ci­tació electròniques. Són car­to­li­nes a les quals s’ha incor­po­rat una minúscula bate­ria deri­vada de la tècnica que s’empra en les cal­cu­la­do­res de but­xaca. El resul­tat és que la feli­ci­tació s’il·lumina amb un cen­te­lleig con­tinu espec­ta­cu­lar­ment bri­llant. És de supo­sar que l’èxit serà enorme, encara que pot­ser enguany no arri­bin al nos­tre mer­cat. Una soci­e­tat japo­nesa ha expor­tat ja una pri­mera expe­dició de 400.000 feli­ci­ta­ci­ons llu­mi­no­ses.

L’únic incon­ve­ni­ent és que la bate­ria elèctrica es des­car­rega, i al cap d’unes vint hores de magnífica irra­di­ació els punts de llum comen­cen a fer dub­to­ses pam­pa­llu­gues i les lle­tres que deien “Bon Any Nou” vacil·len, es des­di­bui­xen i aca­ben apa­gant-se. L’efecte deu ser més aviat trist. La fuga­ci­tat dels bons desigs es mani­festa amb una ines­pe­rada cru­esa.

Penso, d’altra banda, que desit­jar feli­ci­tat, així, en gene­ral, sense saber què és la feli­ci­tat, és un dels acu­dits més sor­pre­nents que hem tin­gut l’espècie humana. Els pen­sa­dors, al llarg dels segles, encara no s’han posat d’acord. La ignorància de la veri­tat, el record de la desgràcia evi­tada, l’adap­tació dels desigs a la rea­li­tat –el con­trari, doncs, de voler adap­tar la rea­li­tat als nos­tres desigs–, l’auto­ac­cep­tació d’un mateix...

La gent nor­mal i cor­rent no es com­plica la vida amb aques­tes espe­cu­la­ci­ons –lle­vat, pot­ser, de si ha begut una mica massa, i la colla d’amics com­par­teix una “tor­ra­dora filosòfica”– i ten­deix a tenir unes visi­ons molt tan­gi­bles i molt quo­ti­di­a­nes de la feli­ci­tat: treure la rifa o una bona tra­vessa, que qual­se­vol cir­cumstància per­meti d’allu­nyar-se un quant temps dels pares, o dels fills, o del marit, o la muller; en alguns casos, que una altra cir­cumstància per­meti de retro­bar la con­vivència; que el quei­xal deixi de fer mal sense haver d’anar al den­tista; lle­var-se una hora més tard que de cos­tum, que l’insu­por­ta­ble de l’ofi­cina tin­gui la grip, pas­se­jar per un bosc, rebre una carta –i també no rebre una carta–, apro­var l’exa­men de con­duir... La gent no aspira a la Feli­ci­tat, la gent es limita a dema­nar un moment feliç de tant en tant, i fa bé. La feli­ci­tat electrònica i pro­gra­mada s’apaga aviat; la gent con­fia, més dis­cre­ta­ment, a poder car­re­gar de mica en mica les pròpies bate­ries i anar tram­pe­jant la vida a base de no coac­ci­o­nar-la massa.