Guies

El Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya ha vol­gut com­me­mo­rar el cen­te­nari de la publi­cació d’un lli­bre que és con­si­de­rat la pri­mera guia excur­si­o­nista de Cata­lu­nya. Es tracta de l’Excursió a la mun­ta­nya de Mont­seny –o, com s’escri­via fa cent anys, “Excursió à la mon­ta­nya de Mon­seny, ab la tra­ducció cas­te­llana y fran­cesa”–, escrita “per un pro­pi­e­tari de la vila de Breda”.

Aquest pro­pi­e­tari era Artur Osona, col·labo­ra­dor de la premsa de l’època i autor, després, d’altres lli­bres sobre algu­nes comar­ques i regi­ons de Cata­lu­nya. No he pogut assis­tir a l’acte d’home­natge que se celebrà diu­menge pas­sat, pre­ci­sa­ment a Breda, i en el qual, a més de pre­sen­tar una edició facsímil del volum d’Artur Osona, s’inau­gu­rava una expo­sició de les guies de mun­ta­nya publi­ca­des del 1879 al 1979. Sense veure-la, però, m’ima­gino l’efecte que deu fer tot aquest mate­rial reu­nit.

Una bona part de la consciència de cata­la­ni­tat ha sobre­vis­cut gràcies a l’excur­si­o­nisme. És de supo­sar que sem­pre hi ha hagut gent al país que ha fet excur­si­ons per la mun­ta­nya, però una cosa són les excur­si­ons i una altra l’excur­si­o­nisme, entès com a movi­ment, defi­nit per la capa­ci­tat de reflexió sobre la pròpia pràctica. L’excur­si­o­nisme, doncs, neix com una acti­vi­tat “il·lus­trada”, lli­gada estre­ta­ment a la Renai­xença. L’excur­si­o­nisme és enge­gat pels “pro­pi­e­ta­ris”, de Breda i d’altres indrets, per “senyors de Bar­ce­lona”, per gent que té una inqui­e­tud filosòfica, cul­tu­ral, patriòtica i creu que tro­barà res­pos­tes a aquests tres inter­ro­gants en una intensa i directa fami­li­a­rit­zació amb la terra.

I ben aviat comen­cen a escriure’s guies, notes de viatge, ver­sos pai­satgístics. L’excur­si­o­nisme esdevé més que una sim­ple pràctica física: es vol docu­men­tar ell mateix, cons­truir-se com una teo­ria de les rela­ci­ons home-natura.

La dic­ta­dura exer­ceix la seva repressió sobre l’excur­si­o­nisme, i la raó és clara: no li convé que els cata­lans tro­bin res­pos­tes en la rea­li­tat. Vol impe­dir que hi tro­bin una “guia”, i a través d’uns ele­ments que ven­cen sem­pre qual­se­vol carac­te­rit­zació política –les mun­ta­nyes, les velles ermi­tes, els topònims secu­lars– repren­guin un fil que per­metrà des­co­brir la troca segres­tada.

Vol­dria aca­bar amb unes rat­lles sobre la per­sona que pre­sentà, a Breda, l’acte com­me­mo­ra­tiu: el senyor Josep Iglésies i Fort. Josep Iglésies fa cin­quanta anys que “lliga fils” del tei­xit català: és un his­to­ri­a­dor de la població cata­lana de les èpoques més diver­ses, és un estudiós de la geo­gra­fia i de l’agri­cul­tura de Cata­lu­nya. Però a més d’aquests mèrits, no obli­daré mai la seva con­dició d’“excur­si­o­nista entre la boira”: ja en els arris­cats anys 40 obrí la seva casa a les reu­ni­ons del cata­la­nisme cul­tu­ral. Als qui érem joves ens serví de molt. És propi d’un bon guia saber ori­en­tar, en moments difícils, els apre­nents inex­perts.