Guies

El Centre Excursionista de Catalunya ha volgut commemorar el centenari de la publicació d’un llibre que és considerat la primera guia excursionista de Catalunya. Es tracta de l’Excursió a la muntanya de Montseny –o, com s’escrivia fa cent anys, “Excursió à la montanya de Monseny, ab la traducció castellana y francesa”–, escrita “per un propietari de la vila de Breda”.

Aquest propietari era Artur Osona, col·laborador de la premsa de l’època i autor, després, d’altres llibres sobre algunes comarques i regions de Catalunya. No he pogut assistir a l’acte d’homenatge que se celebrà diumenge passat, precisament a Breda, i en el qual, a més de presentar una edició facsímil del volum d’Artur Osona, s’inaugurava una exposició de les guies de muntanya publicades del 1879 al 1979. Sense veure-la, però, m’imagino l’efecte que deu fer tot aquest material reunit.

Una bona part de la consciència de catalanitat ha sobreviscut gràcies a l’excursionisme. És de suposar que sempre hi ha hagut gent al país que ha fet excursions per la muntanya, però una cosa són les excursions i una altra l’excursionisme, entès com a moviment, definit per la capacitat de reflexió sobre la pròpia pràctica. L’excursionisme, doncs, neix com una activitat “il·lustrada”, lligada estretament a la Renaixença. L’excursionisme és engegat pels “propietaris”, de Breda i d’altres indrets, per “senyors de Barcelona”, per gent que té una inquietud filosòfica, cultural, patriòtica i creu que trobarà respostes a aquests tres interrogants en una intensa i directa familiarització amb la terra.

I ben aviat comencen a escriure’s guies, notes de viatge, versos paisatgístics. L’excursionisme esdevé més que una simple pràctica física: es vol documentar ell mateix, construir-se com una teoria de les relacions home-natura.

La dictadura exerceix la seva repressió sobre l’excursionisme, i la raó és clara: no li convé que els catalans trobin respostes en la realitat. Vol impedir que hi trobin una “guia”, i a través d’uns elements que vencen sempre qualsevol caracterització política –les muntanyes, les velles ermites, els topònims seculars– reprenguin un fil que permetrà descobrir la troca segrestada.

Voldria acabar amb unes ratlles sobre la persona que presentà, a Breda, l’acte commemoratiu: el senyor Josep Iglésies i Fort. Josep Iglésies fa cinquanta anys que “lliga fils” del teixit català: és un historiador de la població catalana de les èpoques més diverses, és un estudiós de la geografia i de l’agricultura de Catalunya. Però a més d’aquests mèrits, no oblidaré mai la seva condició d’“excursionista entre la boira”: ja en els arriscats anys 40 obrí la seva casa a les reunions del catalanisme cultural. Als qui érem joves ens serví de molt. És propi d’un bon guia saber orientar, en moments difícils, els aprenents inexperts.