Olot ja no és l’orinal del cel

Observàvem aque­lles bom­bo­lles de pluja al terra, als bas­sals, aquell bom­bo­lleig bellu­gadís que es for­mava quan plo­via molt a Olot. No ens calia conèixer la llei de Le Châtelier perquè aquest feno­men es repe­tia molt sovint, bom­bo­lles més grans o més peti­tes segons la diferència de tem­pe­ra­tura entre les gotes i l’aigua del terra. Sabíem, per tra­dició popu­lar, que aques­tes bom­bo­lles anun­ci­a­ven més pluja, “Pluja abom­bo­llada, pluja de durada”. Ens calçàvem les catius­ques i soplu­jats sota el parai­gua, corríem car­rer avall fins a tocar la vora del Fluvià. D’ençà de l’any 1940, l’any de l’aigat, era un ritual treure el nas per goi­tar el nivell de l’aigua al seu pas pel pont de Cal Rus­set. Vèiem bai­xar l’aigua mar­ro­nosa per l’arros­se­ga­ment de sedi­ments, que amb una força bru­tal arran­cava el bran­catge i inun­dava tota la vora de la llera del riu. Això pas­sava quan Olot era “l’ori­nal del cel” o quan s’enca­po­tava Santa Mag­da­lena i sabíem que es pre­pa­rava un rui­xat: “Quan Santa Mag­da­lena es posa la caputxa, pluja segura”. Els gar­rot­xins admi­rem i aplau­dim, després d’un seguit de plu­ges inten­ses, el salt del Sallent de la vall d’en Bas, que amb una cai­guda lliure de 80 metres i un fort cabal ofe­reix un pai­satge espec­ta­cu­lar. La sequera de la tar­dor s’ha fet evi­dent després de mesos i mesos sense ploure, ha des­pu­llat l’escorça d’alguns arbres, ha ampu­tat el bran­catge d’altres i el temps ventós ha fet córrer les fulles empol­si­na­des i des­con­tro­la­des. Ara sí, s’ence­nen els semàfors ver­mells i s’adop­ten mesu­res cor­rec­to­res per a inten­si­fi­car l’estalvi i l’apro­fi­ta­ment de l’aigua d’una manera més efec­tiva en tots els usos: urbans, agro­ra­ma­ders, indus­tri­als i recre­a­tius - espor­tius. Si aquest haurà de ser l’esce­nari futur, la sequera ens qüesti­ona i exi­geix un debat polític sobre la gestió de l’aigua a tots nivells. I el muni­cipi d’Olot no en pot que­dar al marge i amb sen­deri ha de mos­trar als ciu­ta­dans que els petits can­vis són pode­ro­sos. I per aquest Nadal, hau­ria d’haver renun­ciat a la ins­tal·lació d’una pista de gel, una ini­ci­a­tiva jus­ti­fi­cada per reforçar les ven­des dels comerços, però medi­am­bi­en­tal­ment insos­te­ni­ble. Quan Olot ha dei­xat de ser “l’ori­nal del cel”, quin sen­tit té pati­nar sobre gel quan es con­su­mi­ran 34.000 litres d’aigua, encara que sigui reci­clada? Que no ens ven­guin gat per lle­bre.