Contra la nostàlgia

Ernest Maragall va anar dilluns a can Basté. El motiu de l’entrevista era la seva renúncia com a cap de files d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i el seu previsible adeu a la política. Abans de l’entrevista, Basté va preguntar als presents a la tertúlia quant de temps feia que el coneixien. La intenció era subratllar que Maragall, és així, fa dècades que es dedica a la política. Qui el coneixia de feia més temps era Teresa Cunillera, però també la resta dels tertulians –Carol, Samper, Terribas, Martí– feia dècades que hi coincidien per aquests mons, acabant per mi mateix, que vaig començar a trobar-me professionalment amb ell el 2006, quan era conseller d’Educació del govern de José Montilla, i recordo, per exemple, un viatge a Finlàndia quan aquest país era, no sé si encara és així, el país amb el model educatiu a seguir.

Des d’aleshores ha plogut molt, Maragall va deixar el PSC, va guanyar les eleccions a l’alcaldia, però no el van deixar ser alcalde, com ho havia estat el seu germà, el seu referent polític. Interrogat pel Pasqual alcalde i el model de ciutat de Barcelona 92 a tall d’enyorança, a Ernest Maragall no li va interessar la nostàlgia. Ernest Maragall, malgrat l’edat i el llegat del maragallisme, no és nostàlgic. I això és bo. Li interessa el present, com ho demostra que demani nous lideratges per a un nou context polític, però sobretot li interessa el futur, perquè Maragall té una idea de Barcelona, però també té una idea de Catalunya, i té un nivell intel·lectual que està per sobre dels actuals polítics i també de molts dels seus contemporanis, que en el fons són tots. Maragall sap que ni Barcelona ni Catalunya són les mateixes que el 1992, que la demografia fa impossible el mateix model, ni de Barcelona ni de Catalunya. I ho predica i té un discurs. Però ningú se l’escolta. I la resta sembla que viuen ancorats en un món que, agradi o no, ni existeix ni tornarà. I no hi ha cap model.