Saludem-nos, que més val que en sobri

Fa unes setmanes, a l’edició gironina d’aquest diari, l’admirat company Jordi Grau es preguntava per què ens costa tant ser amables i reflexionava sobre com ens canvia per a bé l’estat emocional quan la gent ens regala bona educació. Fruit d’aquella lectura, em va agafar la dèria de fer un recompte de les vegades en què m’he encreuat amb algú en un espai tancat i reduït i l’altra persona ha actuat com si jo fos invisible, o els cops que he estat atesa des d’un mostrador i semblava que devia diners i em negava a pagar. Els recomano que facin el mateix exercici. Primer, per constatar que, efectivament, hi ha massa gent que sembla que no només s’aixeca amb el peu esquerre, sinó que transita per la vida i se’n va a dormir recolzada sobre aquesta única extremitat. He parat l’atenció en com hi ha persones que entren a un ascensor sense dir ni ase ni bèstia, en com t’atenen sense mirar-te als ulls, o en com no tenen ni una sola distracció que els permeti revertir la mala gaita. També m’he aturat a pensar com m’influeix en l’estat d’ànim l’amabilitat de la gent i he reparat en aquells que, sense saber gran cosa sobre ells, t’injecten energia. D’entre els gairebé desconeguts, la palma se l’emporta el noi que s’ha incorporat al supermercat que tinc sota el meu edifici. Ja el primer dia, només travessar la porta, em va rebre amb un somriure i un “bon dia, com estàs?”. Ho repeteix amb mi, i amb tota la clientela, i de veres que s’agraeix, perquè només afegint dues paraules i un interrogant es dona peu que tots dos ens preocupem una mica per l’altre. Així que potser podem simular el model de la ciutat sueca de Lulea i fer campanya perquè la gent se saludi pel carrer. Que en qüestions de cortesia, més val que en sobri que no pas que en falti.