Farners. Tastar un poble

Quin poble, Déu meu, quin poble! M’és ben igual que tin­gui la con­si­de­ració admi­nis­tra­tiva de ciu­tat. Santa Coloma és cada vegada més... un poble! Una comu­ni­tat cívica­ment par­ti­ci­pa­tiva, com­pe­ne­trada, fructífera. Veges, si no, la festa del cap de set­mana que ha pas­sat: Fer Maia, orga­nit­zada pels mem­bres de La Bulla. I aquests qui són? Doncs aquests són... aquells, vet-ho aquí. Són els nens que havien anat al cen­tre escolta del Cau i que van apren­dre a collir les her­bes sota el guiatge de la Con­fra­ria de la Rata­fia. Tra­dició, con­tinuïtat, relleu! La con­fra­ria té equip i té ban­queta! Els entu­si­as­tes joves de La Bulla demà subs­ti­tui­ran els con­fra­res fati­gats, però men­tres­tant ja escal­fen motors recu­pe­rant la vella acti­vi­tat de fer maia, que con­sis­tia a pas­sar per les cases que produïen vi i tas­tar-ne el novell. Una acti­vi­tat que si el segle pas­sat tenia un punt de sor­di­desa, pels exces­sos que com­por­tava, avui s’ha inte­grat per­fec­ta­ment en el pla d’acci­ons cul­tu­rals de Santa Coloma. Hi ha hagut xer­ra­des, con­cert a la plaça, expo­sició artística a la Casa de la Paraula, tas­tos de vi a cases històriques... I tot, tot, amb una mar­cada presència de volun­ta­ris que fan que les coses mar­xin com un rellotge. Aquí volia anar a parar: els volun­ta­ris.

A Santa Coloma hi ha una mena de xarxa nodal entre enti­tats que es retro­a­li­men­ten a base d’aju­dar-se les unes a les altres. Si el famós sopar de clo­enda de la Festa de la Rata­fia (enguany gai­rebé un miler de comen­sals, aviat és dit!) va ser un èxit espa­ter­rant, és gràcies al talent dels con­fra­res orga­nit­za­dors, sí, però també a l’abne­gada con­tri­bució d’un exèrcit de ser­vi­dors sor­tits de la colla gegan­tera, del Sol Solet, dels Tra­bu­cai­res, i segur que me’n deixo. Enti­tats que més tard veuen com­pen­sat el seu esforç amb ajuts també soci­als per part de la Con­fra­ria. I nosal­tres, els ciu­ta­dans badocs i pan­xa­con­tents, què podem apor­tar-hi? No gaire res fins que no ens tra­guem la son de les ore­lles, però si més no, au, va, fem un cant d’agraïment sin­cer a tots aquests con­ciu­ta­dans (què cony, con­ciu­ta­dans... Com­pa­tri­o­tes!) que fan que el poble sigui viu en un temps tan de sequera en tots els sen­tits.