Més fosca, la nit

Hi ha per­so­nes que s’assem­blen més a elles matei­xes. I n’hi ha que no s’assem­blen tant a elles matei­xes. És a dir, hi ha indi­vi­dus que dele­guen les seves com­petències per­so­nals i, un cop reduïts a rèplica gregària, s’esva­ei­xen en una ombra pàl·lida del que real­ment vol­drien ser. I n’hi ha d’altres que man­te­nen una sobi­ra­nia per­so­nal molt alta, de manera que el seu trànsit a la vida és intens i s’acosta a l’ideal de des­ple­ga­ment de les facul­tats que ens fan ser sen­cers, irre­em­plaçables, únics. Per a aquesta última cate­go­ria, penso en Joan B. Culla, mort aquesta set­mana. Enllà del seu immens tre­ball com a his­to­ri­a­dor i de la seva soli­desa mine­ral com a ana­lista de la rea­li­tat..., crec que Culla ens llega dos aspec­tes fona­men­tals. L’un és el seu estil d’expressió, tant en el regis­tre escrit com en l’oral. És un estil precís, ver­ti­cal, d’una enorme eco­no­mia de mit­jans, que posa tot l’arti­fici retòric i eru­dit al ser­vei d’un pro­digiós enca­de­na­ment de les idees. Un dels exer­ci­cis pre­fe­rits que jo plan­te­java als alum­nes uni­ver­si­ta­ris de gèneres periodístics era que, en pri­mer lloc, inten­tes­sin “deses­truc­tu­rar” un arti­cle de Culla, can­vi­ant-ne l’ordre expo­si­tiu; i que, en segon lloc, pro­ves­sin d’eli­mi­nar alguna paraula “sobrera” d’un arti­cle de Culla sense que l’arti­cle se’n res­sentís. L’èxit d’aquest exer­cici radi­cava a fra­cas­sar.

Gegant intel·lec­tual a escala pla­netària, Culla també ens llega un punt de força con­tra el dog­ma­tisme, el de dre­tes i el d’esquer­res (apro­fito per recor­dar que la “cul­tura de la can­cel·lació”, que ell va patir en pròpia pell, no és una pràctica exclu­siva de la dreta). Encara que el con­cepte de lliu­re­pen­sa­dor esti­gui molt gra­pe­jat tant per tota­li­ta­ris de dreta extrema com pels que han vis­cut en una con­for­ta­ble dutxa calenta d’esquer­ra­no­si­tat amb canon­gia, podem dir que Culla s’acosta a l’ideal de lliu­re­pen­sa­dor. És l’intel·lec­tual fidel al seu com­promís amb el conei­xe­ment, l’argu­men­tació i la paraula (en)rao­nada. Sí: sense ell, la nit serà més fosca.