La llengua

Mai destruiran la llengua. Sortosament. Ens estimula perquè encara és viva. Ens fa cridar. Cantar. Maleir. Somiar. Rebel insondable, és la guardiana de la plasticitat del món. La llengua ens porta al món. És el cordó umbilical de la nostra presència. No pertany a ningú. Mestressa de tots els possibles, l’habitem tant com ens habita. Parlar de la llengua als Països Catalans és, per descomptat, abordar la qüestió de la llengua catalana, que sempre està amenaçada i condemnada a continuar-ho estant. El perill és evident.

Llengua. Dic de la humanitat. Barrera contra allò que és informe. Abans de ser una simple eina de comunicació, la llengua és una llevadora. Obre horitzons sempre nous. Marca el ritme dels passos de la resistència al tancament del món en una realitat tan silenciosa com submisa. Alena la llibertat de la poesia, les paraules de la qual es neguen a doblegar-se a l’ordre establert. És el sòl on es pot erigir un altre món.

Contra la piconadora d’una lògica que tendeix a anivellar-ho tot, cal oposar un front unit en la mateixa preocupació per dir el món d’una altra manera. Dir el món requereix cultivar la distància sense la qual no és possible cap presència. La llengua necessita espai per desplegar-se; és aliena a la cultura de la immediatesa en què, en nom d’una pseudoautenticitat, alguns voldrien veure-la immersa. Comunicar amb l’altre és prendre nota de la distància que me’n separa i que ens constitueix a cadascun de nosaltres. També és distanciar-se d’un mateix, per descobrir amb l’altre el lloc de la trobada. Parlar sempre és una mica com prendre’s per una altra persona. En una època en què es tendeix a reduir l’altre –sigui qui sigui– a l’indiferenciat, se soscava l’espai de la llengua, de la trobada. No obstant això, és fonamental conrear aquest espai per evitar que la societat de la comunicació esdevingui de fet la celebració d’un replegament autista en el qual la llengua tancaria l’horitzó simplement desencadenant accions reflexes, a la manera del tòpic o de l’eslògan… publicitari. Aquesta llengua ja no seria la del diàleg: simplement permetria l’enunciació unívoca d’informacions que exigeix una resposta immediata (consumir aquest o aquell producte, per exemple, com la publicitat ens convida constantment a fer).

La lluita per la llengua, avui, s’ha de fer també des de dins d’aquesta, amenaçada pel perill de la seva inscripció instrumental i utilitarista. Perquè les paraules ens permetin resistir la uniformització mercantil del món, perquè facin possible imaginar un altre món, han de poder respirar lliurement. Això planteja la qüestió crucial de la transmissió de la llengua.

La llibertat és bàsicament el cor de la qüestió lingüística. No es tracta aquí de preguntar-se si els pares han de poder escollir o no en quina llengua s’educarà el seu fill. Aquest debat ja es va produir i va comportar l’adopció d’una política lingüística amb un ampli consens. No cal tornar-hi. Ara es tracta de preguntar-se com la llengua encara pot conjugar el passat i el futur en el present. La nostra llengua, el català, s’ha de transmetre de generació en generació. Això requereix una relació respectuosa amb el passat –l’acceptació de les normes que aquest ha llegat– que, però, no pot ser una simple submissió: és perquè es mou, evoluciona, que la llengua ajuda a mantenir obert el futur i permet configurar-lo de manera diferent.

Una llengua fixa és una llengua destinada a la mort; una llengua que es nega a sotmetre’s a normes –que no siguin les de l’ús a priori jutjat correcte– és una llengua que s’ensorra, empresonant alhora els seus parlants en una llibertat factícia que més aviat s’assembla a una presó: la d’un jo emparedat en el seu silenci, incapaç de trobar-se amb l’altre en un espai que pugui tenir sentit per a tots dos.

Orfes de llengua, aleshores tots els somnis ens estaran prohibits.