Innocents

L’Església catòlica com­me­mora avui la Dego­llació dels Sants Inno­cents.

Entre les pàgines reli­gi­o­ses que ens expli­ca­ven a l’escola, l’assas­si­nat dels infants jueus a mans d’Hero­des és una de les més esbor­ro­na­do­res. Em revol­tava tant la cru­el­tat del poder civil com el fet que el poder diví hagués permès que fos­sin morts, d’una manera tan bàrbara, una colla d’infants, pre­ci­sa­ment pel fet que nai­xia l’Infant Jesús.

Un altre con­tra­sen­tit era que el record de la matança s’hagués trans­for­mat en una ocasió de fer bar­rila: durant gene­ra­ci­ons, adults i infants del nos­tre país s’han dedi­cat, aquest dia, a fer tota mena d’excen­tri­ci­tats i a enga­nyar la gent, que és, pel que sem­bla, una de les for­mes de diversió més acre­di­ta­des de la huma­ni­tat. Els pares abu­sa­ven de la cre­du­li­tat dels fills, els mes­tres arte­sans feien encàrrecs inver­sem­blants als apre­nents, i al cap­da­vall tot eren ria­lla­des quan es des­co­bria que l’“inno­cent” havia “picat”. La dar­rera mani­fes­tació popu­lar del cos­tum ha estat, com és sabut, la llufa.

Suposo, que eti­mològica­ment, inno­cent equi­val a “igno­rant”, o sigui que no sap, que no coneix. (Ana­tole France va escriure: “Per tal que una noieta sàpiga allò que li cor­res­pon, se li exi­geix que no sàpiga res”.) És curiós com ha evo­lu­ci­o­nat la sig­ni­fi­cació d’innocència, en relació amb cul­pa­bi­li­tat. “Com que no sé res, sóc inno­cent”. Seguint aquest fil la ignorància adqui­reix un gran valor defen­siu, el valor d’una coar­tada. El pas següent és: “No vull saber res, i així no seré cul­pa­ble”.

Al cos­tat, doncs, de l’expressió popu­lar “santa innocència!” –els inno­cents dego­llats també eren sants, diu l’Església– pot­ser cal intro­duir una altra idea: la innocència-ignorància cul­pa­ble. No s’hi val a no voler saber res, quan hi ha l’impe­ra­tiu moral de saber.

El conei­xe­ment, però, sovint és dolorós. Ins­tin­ti­va­ment defu­gim uns camins de saber que ens podrien dur a una paret d’angoixa o a una cruïlla que ens obli­ga­ria a pren­dre una decisió com­pro­mesa. Pre­fe­rim de fer-nos pas­sar per “inno­cents”, i el preu ens sem­bla barat: dei­xar-nos pen­jar la llufa.

Com a cata­lans la duem pen­jada de fa temps, i molts s’hi han acos­tu­mat, com si fos real­ment una broma i no una burla sag­nant, la cari­ca­tura d’una dego­llació.

També duem pen­jada la llufa com a éssers humans. Perquè no ha nas­cut cap més Mes­sies en una cova; no s’ha repe­tit el Via Cru­cis, ni la Cru­ci­fixió, ni la Resur­recció. No hi ha Ser­mons a la Mun­ta­nya ni s’expul­sen a fue­ta­des els mer­ca­ders del tem­ple. L’únic fet evangèlic que d’alguna manera con­ti­nua pro­duint-se cada any, i cada dia, i cada minut, és la matança dels inno­cents. Dels inno­cents veri­ta­bles, no dels qui ens espa­vi­lem a sobre­viure còmoda­ment en la ignorància.