Potser

Jo supo­sava que el meu comen­tari sobre els ovnis, publi­cat el 16 de novem­bre, pro­vo­ca­ria alguna reacció de dis­con­for­mi­tat. Final­ment ha apa­re­gut una carta a la “Bústia”, sig­nada pel senyor Agustí Rafel, que em vol convèncer –ben cor­di­al­ment per cert, gràcies– que els ovnis exis­tei­xen.

Els qui escri­vim ens tro­bem, de tant en tant, amb el pro­blema de la lec­tura d’allò que hem escrit. En veure que el lec­tor de l’Avui em deia “Sí, Espinàs, sí, els ovnis exis­tei­xen”, m’he que­dat una mica parat, perquè no recor­dava haver-ho negat, i no he tin­gut altre remei que relle­gir-me. En aquell arti­cle jo deia que crec que hi ha vida en d’altres punts de l’espai, i que és lògic que s’hi pre­senti en graus dife­rents d’evo­lució, i també que algu­nes d’aques­tes civi­lit­za­ci­ons siguin tècni­ca­ment més avançades que la nos­tra. Encara més: aca­bava dient, con­cre­ta­ment, que “pro­ba­ble­ment hi ha ovnis lluny del nos­tre pre­tensiós pro­ta­go­nisme còsmic”.

Una cosa, doncs, és “negar” l’existència dels ovnis –o del que sigui– i una altra “creure-hi” o no creure-hi. No creure en Déu no sig­ni­fica, obli­gatòria­ment, negar la seva existència, i no vull recor­dar ara la diferència entre ate­isme (negació) i agnos­ti­cisme (impos­si­bi­li­tat de conei­xe­ment). Res­pecte als ovnis “que ens visi­ten” –no als que pugui haver-hi, com deia, uni­vers enllà– la meva posició que­dava, em penso, prou clara: “Jo no tinc cap base científica per a afir­mar o negar que els objec­tes volants no iden­ti­fi­cats siguin real­ment naus tri­pu­la­des pro­ce­dents del que en diem Uni­vers, i des d’ara he de dir que no em veuré amb cor de pole­mit­zar amb els con­vençuts d’alguna d’aques­tes dues pos­si­bi­li­tats”.

L’amic Agustí Rafel asse­gura que “a Amèrica els extra­ter­res­tres van segres­tar una pare­lla–home i dona– de color i els van exa­mi­nar din­tre la nau exhaus­ti­va­ment per a assa­ben­tar-se de quin dels dos era el mas­cle i quin la feme­lla”. Pot­ser sí. Que no cal par­lar amb els extra­ter­res­tres, “perquè lle­gei­xen el nos­tre pen­sa­ment”. Pot­ser sí. Que ens miren “com nosal­tres obser­vem el canari de casa nos­tra. Amb sim­pa­tia i gene­ro­si­tat. Pot­ser també amb ten­dresa i estima.” Con­fesso sim­ple­ment que no ho sé. Per tant, com podria dis­cu­tir –en el sen­tit d’opo­sar-m’hi amb els qui estan con­vençuts de tot això?

Hi ha científics a favor i científics en con­tra. Hi ha gent que hi té fe, i gent que no n’hi té. El que no es pot negar és que es tracta d’un tema que apas­si­ona, perquè plan­teja els grans inter­ro­gants sobre l’home i la cre­ació en una escala que no és l’habi­tual. Quan Colom arribà a Amèrica –igno­rant l’existència d’aquest con­ti­nent– el que es pro­po­sava era arri­bar a les Índies. Pot­ser el 1980 serà l’any d’arri­bar a con­clu­si­ons ines­pe­ra­des sobre els ovnis.