L’Espanya colonial

Comencem la setmana d’exaltació constitucional amb el regust de les arengues d’aquest diumenge gèlid a Madrid contra l’amnistia. Contra la amnistia y por la igualdad de todos los españoles, deia el lema sobre el qual Feijóo va bastir el mateix discurs agressiu de sempre contra Pedro Sánchez. El discurs de qui té mal perdre i de qui en realitat defensa privilegis dels uns sobre els altres. En aquesta ocasió també va disparar la seva lletania apocalíptica contra el mediador en les negociacions del PSOE amb Junts. Se li va veure el llautó sencer, el llautó d’un paó blau pepero, en la reacció contra la pitjor ofensa de què pugui ser objecte l’Espanya perfecta que ell imagina: que algú de fora hi fiqui cullerada (només quan es tracta de la qüestió catalana, és clar). Sense despentinar-se ni una mica, Feijóo va argumentar que no es podia tolerar que “un ciutadà del Salvador” encapçalés cap mena de mediació. Sembla que els molesta tant o més que hi hagi mediació com que qui la supervisi sigui salvadoreny.

Els deliris de la grandesa colonial no es poden amagar davant la gentada nostàlgica i l’orgull ferit es tradueix en acusacions tan tendencioses com dir que el mediador en qüestió, Francisco Galindo Vélez, és “un expert en guerrilles llatinoamericanes”. No importa que la seva expertesa sigui en resolució de conflictes, el que funciona és parlar de “guerrilles” i fer por, que alguna cosa queda. I tot això ho fa un Feijóo que surt a la palestra amb el puny enlaire, suposo que perquè ja li han fet alguna foto amb el braç alçat que no es pot permetre. Però, és clar, el puny enlaire tampoc és una foto acceptable i per això el president dels populars decideix treure el dit polze, potser perquè té complex d’emperador romà. Vistes les consignes que es criden en les manifestacions de la dreta, en què es demana directament sang i fetge, no és estrany. Preparem-nos bé, perquè aquesta setmana, amb la Constitució com a excusa, continuarem veient molt de circ.