Teresa de Jesús, alliberada del franquisme

En veure Teresa, pel·lícula de Paula Ortiz que adapta l’obra de tea­tre de Juan Mayorga La len­gua en peda­zos en què Teresa d’Àvila es con­fronta a un inqui­si­dor, em va reve­nir que Franco va ser el “pro­pi­e­tari” del “braç incor­rupte” de la monja car­me­lita: de fet, és una mà i, durant anys, el dic­ta­dor va guar­dar-la dins d’una urna a la seva habi­tació d’El Pardo; també se l’enduia al Pazo de Meirás i al Pala­cio de Ayete, pot­ser fins i tot a altres llocs on feia esta­des, com ara el Cas­tell de Pera­lada, pro­pi­e­tat del seu amic Mateu dels Fer­ros. El 1936, la relíquia havia sigut requi­sada del con­vent de les car­me­li­tes de Ronda per part d’uns mili­ci­ans de la CNT: res­pec­tant-la, van dipo­si­tar-la a la caserna dels Guar­des d’Assalt de Màlaga, on, el febrer del 1937, van tro­bar-la uns falan­gis­tes. En saber-ho, Franco va voler la “mà incor­rupta” i van dur-la-hi a Sala­manca.

Aca­bada la guerra civil, les car­me­li­tes de Ronda van dema­nar el retorn de la relíquia, però Franco, afer­rat a aque­lla mà con­si­de­rant-la un talismà, s’hi va negar sem­pre. Mesos després de la mort del cri­mi­nal va ser retor­nada al con­vent, des d’ales­ho­res lloc de pele­gri­natge per vene­rar-hi la relíquia i dema­nar-li mira­cles. El cas és que Franco va fer-se seva la “mà incor­rupta” i Pilar Primo de Rivera va con­ver­tir Teresa d’Àvila en patrona de la Secció Feme­nina, que tre­ba­llava per a la sub­missió de les dones a les llars. Això, quan la cèlebre monja car­me­lita, amb incon­for­misme i inde­pendència, va enfron­tar-se a la jerar­quia catòlica, evi­dent­ment mas­cu­lina, fun­dant con­vents amb l’espe­rit refor­mista de qui, al segle XVI, creia que l’Església havia de “des­calçar-se”.

Si el naci­o­nal­ca­to­li­cisme fran­quista va fer-se seva santa Teresa és perquè, durant segles, l’Església va trans­me­tre’n una imatge domes­ti­cada. En con­tra d’aquesta tra­dició, fa temps que l’autora d’El libro de mi vida és vin­di­cada des del femi­nisme (recordo que, a les seves clas­ses a l’Autònoma, Carme Riera insis­tia en la vocació i l’excel·lència literàries de qui, com a dona, se li qüesti­o­nava que escrivís) i per tot­hom que l’exalta com a rebel i deso­be­di­ent. En el dit món audi­o­vi­sual, ho va fer dis­cre­ta­ment Jose­fina Molina en aque­lla sèrie tele­vi­siva del 1984 pro­ta­go­nit­zada tan dig­na­ment per la recent­ment tras­pas­sada Concha Velasco. I, amb Teresa, ho vol fer més explícit Paula Ortiz. És “entre puc­he­ros” (on també “anda el Señor”, és a dir en tas­ques quo­ti­di­a­nes que, a més, han assu­mit les dones) d’un nou con­vent “dis­si­dent” que un inqui­si­dor, encar­nat per Asier Etxe­an­dia, troba Teresa, inter­pre­tada per Blanca Por­ti­llo. L’inqui­si­dor se’n fot entre la burla mes­quina i la ira: “No sé si des­truir aquesta casa o cre­mar-la.” Ella resis­teix, lúcida, sin­cera, tan huma­na­ment dubi­ta­tiva com ferma: “Ens podeu cas­ti­gar, però el que s’ha fet no es des­farà.” A parer meu, Ortiz esgarra una mica la pel·lícula amb les imat­ges poc sub­tils amb què vol fer pre­sents records, apa­ri­ci­ons i mira­cles: pot­ser millor ama­gar allò que no se sap mos­trar o fins no pot mos­trar-se. Millor quan es con­cen­tra en el text de Mayorga, és a dir, en la paraula: “La llen­gua és a tros­sos i només és l’Amor qui parla.” Un exem­ple de l’ide­ari de Teresa: “Pri­mera regla: que ningú no tin­gui cosa pròpia, sinó que tot sigui comú; que les coses es repar­tei­xin segons les neces­si­tats de cadascú; Església, món, han de ser casa d’iguals.”

Cris­tina Mora­les, a Últi­mas tar­des con Teresa de Jesús, s’ha atre­vit a ima­gi­nar que la car­me­lita, neta de jueus con­ver­sos, podria haver escrit un diari més íntim i lliure paral·lela­ment a El libro de la vida, con­ce­but per defen­sar-se d’eclesiàstics i altres detrac­tors. La visió, sens dubte, més con­tro­ver­tida és la del dra­ma­turg Paco Bezerra, que, a Muero por­que no muero, par­teix de la idea que Teresa retorna a la vida cinc segles després de morta: “Indo­cu­men­tada i sense papers, abo­cada a la men­di­ci­tat, cau en l’addicció a la droga i la pros­ti­tució. Amb total res­pecte per santa Teresa, he vol­gut dir que tota aque­lla gent que diu que l’adora, ali­ena a qui era i al seu mis­satge, la con­dem­na­ria a la mar­gi­na­li­tat”, va dir Bezerra després que la seva obra fos can­cel·lada de la pro­gra­mació dels Tea­tros del Canal de la Comu­ni­dad de Madrid. Encara no s’ha repre­sen­tat mai, però se n’ha fet lec­tu­res dra­ma­tit­za­des, com ara una que, el març pas­sat, van fer les actrius Nat­ha­lie Poza, Ana Rujas, Aitana Sánchez-Gijón i Ana Tor­rent en una antiga presó de Segòvia con­ver­tida en cen­tre cul­tu­ral. El dra­ma­turg ho va tro­bar per­fecte: en aquell lloc van ser tan­ca­des dones repre­sa­li­a­des pel fran­quisme, els hereus del qual van voler “empre­so­nar” la seva obra tea­tral.