mirades
Jordi Grau
Per molts anys, Ràdio Girona
Tal dia com avui del 1933, Ràdio Girona EAJ 38 va començar oficialment les seves emissions. De fet, es deia Ràdio Associació de Girona i estava fent proves des de Fires. La primera emissió es va fer al carrer de Carreras i Peralta, però ben aviat va pujar una mica més amunt, per instal·lar-se al carrer de la Força, al número 8, on s’hi va estar fins al 1976. Ara forma part dels dominis del Museu dels Jueus. Aquest diumenge, Ràdio Girona, emissora de la SER, farà un programa especial per commemorar el norantè aniversari de l’emissora degana gironina, la que durant dècades va ser escoltada a la ciutat i a les comarques gironines d’una manera molt fidel, de tal manera que Narcís-Jordi Aragó va deixar escrit que es podia escoltar la programació caminant pel carrer d’una punta a l’altra de la ciutat, pel so de les ràdios que sortien de cadascuna de les cases.
Si tot va bé, tornaré al número 8 del carrer de la Força. Allà, al principal, hi havia l’emissora. Quan la vaig trepitjar per primera vegada, el 1974, hi anava a demanar feina. La vaig aconseguir tot i que el director, Josep Vilà Prina, m’advertia que el lloc que m’oferien no era adequat pel batxiller superior que acabava de cursar. Tenia 16 anys i ben aviat la categoria de botones va passar a ser de tècnic de so de segona categoria, que vaig mantenir fins que vaig plegar, el maig del 1984, per anar a treballar al diari on ja col·laborava des de feia quatre anys. La suposada esplendor, la idea que ens feien tenir d’una emissora, es trencava quan entraves als estudis. A baix, a la dreta, hi havia una fàbrica de xocolata. A l’esquerra, una casa amb llumetes, d’aquelles que llavors se’n deien de dubtosa reputació. A dalt, als pisos superiors, famílies treballadores. I al principal, la ràdio, amb un passadís d’entrada que donava a una recepció amb mural i una consigna escrita amb grans lletres: “Las posibilidades de la radiodifusión son infinitas”.
Li faltava una mà de pintura, brutejava. El jardí estava ple d’herbes i descuidat, els sostres eren alts i plens de cables que portaven a l’antena, situada al teulat i que connectava amb Sarrià de Ter, on hi havia el centre emissor. En Jaume Pol hi tenia el seu taller, entrant a la dreta. El despatx d’en Pepe Vilà era rònec; a administració hi havia vida amb la Mercè Reoyo i en Vicente Zamora, i, entre ella i els estudis, hi havia el despatx del cap d’emissions, Ignasi Irazu. Dos locutoris, el de continuïtat, amb dos plats, dos magnetòfons, un telèfon i un gong. L’estudi, que havia viscut dies de grandesa quan s’hi feia radioteatre, i un segon locutori on es controlaven els enregistraments i que era també discoteca. Francina Boris, María Jesús Medina, Marisol Villa, Josep Maria Amargant, Salvador Carral, Pepe Fernández, Jordi Busquets, Ernest Mascort, Narcís Planas i tants d’altres, hi treballaven llavors. Noms inoblidables, perquè en aquells estudis vells s’hi feia ràdio viva, amb discos dedicats, radionovel·les, molts esports, pocs informatius i el parte obligatori de Radio Nacional. Era l’emissora degana i tenia un cordó umbilical amb la ciutat. Per molts anys!