El no a tot ja no cola

La implantació d’energies renovables és un camp de mines. Quan no és per la complexitat administrativa –impossible donar d’alta una fotovoltaica domèstica sense l’ajuda d’un despatx d’enginyeria, sempre per sobre de 500 euros– és la mobilització social en nom del paisatge, del territori, dels ecosistemes marins i de no sé quantes raons més. El petroli i el gas són el dimoni i ens aboquen a l’extinció, diu António Guterres, sense que sapiguem ben bé d’on treu tal categòric pronòstic. I des de la COP28, els Estats Units, el Canadà i França recuperen la pulsió nuclear, que voldrien considerar energia “verda” –bromes, les justes– com si els residus encapsulats sota terra en formigó i metall no fossin un contaminant persistent i potencialment letal durant dècades.

Doncs les renovables també generen contestació. Els parcs eòlics, en terra o al mig del mar, perquè fan mal a la vista i estressen aus i peixos; els camps de panells solars, perquè substitueixen l’agricultura –coi, posem-los allà on no s’hi conrea res!–, i les línies d’alta tensió, perquè trinxen el territori. Dos elementals dits de seny ens han d’allunyar del no a tot, sovint tenyit d’egoisme i sempre d’irrealitat. És obligat trobar i implantar un model energètic alternatiu per sostenir l’activitat econòmica i la individual, o sí que ens extingirem, però no de calor com vaticina Guterres, sinó de gana. Obstaculitzar-ho tot no és alternativa a res. Si a les carenes hi fa vent, toquen aerogeneradors. Si als embassaments no hi ha aigua per fer hidroelèctrica, centrals fotovoltaiques. I si fa falta transport elèctric, línies. De grat o per força, hem entès que no tindrem aigua si només confiem en la pluja. Amb l’energia, no està sent fàcil ni ràpid assumir que aerogeneradors, panells solars i torres elèctriques s’han de normalitzar com a part del paisatge. Com que són inevitables, com més aviat ho acceptem més hi guanyarem.