El mestre i el quadern

No només la recap­tació en taqui­lla, amb més de 140.000 espec­ta­dors des de la seva estrena un mes enrere, fa que El mes­tre que va pro­me­tre el mar sigui l’èxit més incon­tes­ta­ble en els últims temps del cinema amb una pro­ducció majo­ritària cata­lana. Ho fan també, i diria que més, els senyals de l’emoció vis­cuda per molts en veure aquesta adap­tació, diri­gida per Patri­cia Font, de la novel·la que, fruit d’una recerca sobre un mes­tre català assas­si­nat a començaments de la Guerra Civil a Bañuelos de Bureba (Bur­gos), Fran­cesc Escri­bano va publi­car deu anys enrere amb un títol en què també hi cons­ten el nom del mes­tre (Antoni Benai­ges) i un propòsit: “Desen­ter­rar el silenci.”

No puc estar més a favor de tal propòsit: a banda del que diguin els hereus dels ven­ce­dors, hi ha mol­tes històries dels per­de­dors per expli­car i mol­tes de les seves res­tes per tro­bar, com ara les del mateix Benai­ges. Així que cele­bro l’èxit de la pel·lícula, tenint ben pre­sent que a Bur­gos (“zona naci­o­nal”) vuit mil per­so­nes ja han vol­gut saber d’un mes­tre català des­a­pa­re­gut a la mun­ta­nya de La Pedraja que va arri­bar a un poble de la província amb espe­rit repu­blicà i una peda­go­gia inno­va­dora ins­pi­rada en el mètode Frei­net. Tan­ma­teix, no puc dei­xar d’expo­sar dues qüesti­ons. Per què no sabem les moti­va­ci­ons de la neta d’un alumne de Benai­ges per interes­sar-se pel pas­sat rela­ci­o­nat amb l’avi: és el pre­text del relat i el nos­tre mirall, però és abso­lu­ta­ment opac. Seguint el mètode del mes­tre, els alum­nes van fer impri­mir un qua­dern: El mar. Visió d’uns nens que no l’han vist mai. Dins de la recons­trucció dels fets, per què és eli­dit com van fer-lo? Hau­ria estat bonic veure-ho.