Diguem-ne verificador

Hi ha eufemismes cèlebres que ja han passat a la història dels vodevils de la política espanyola, començant per aquell “cese temporal de la convivencia matrimonial” de la infanta Elena i Marichalar. Amb Zapatero no hi va haver mai cap crisi, sinó només una “recessió”, Montoro no va fer mai cap amnistia fiscal sinó que va “incentivar la tributació de rendes no declarades”, Rajoy no va rescatar cap banc sinó aprovar “línies de crèdit en condicions favorables”, el PP no va pagar una liquidació a Bárcenas, sinó una “indemnització en diferit”. I fa anys que a Espanya no es fan desnonaments, només procediments d’execució hipotecària, tampoc no es privatitzen serveis públics, s’externalitzen, i no es fan retallades, només ajustaments.

Com que, en política, les formes també són el fons, és comprensible que els partits esmercin tants esforços a escollir la terminologia. Les paraules dibuixen la realitat i són la punta de l’iceberg d’això que ara tothom anomena “la batalla pel relat”. No és el mateix parlar de taula de negociació, que de taula de diàleg, encara que la taula sigui la mateixa, i els mateixos els qui s’hi asseuen.

El cas més recent és el del verificador. Les paraules sempre diuen molt més del que diuen, i “verificador” n’és un cas claríssim. Per això, la sola idea d’asseure un “relator” en una taula de negociació va provocar la manifestació del trifachito a Colón el 2019 i unes eleccions anticipades. Relator i mediador són, des d’aleshores, a la llista de paraules prohibides. Ara parlem de verificador internacional. Estem avesats als malabarismes terminològics, cap problema. Sempre que el verificador faci la feina: fer que s’arribi a acords i s’expliquin, això sí, sense eufemismes.