L’amant

Per colpir la reialesa, la Revolució va haver d’atacar la reina, i en la reina, la dona. Ho escriu Stefan Zweig en les primeres línies de la biografia sobre Maria Antonieta ( La Segona Perifèria ), que no era més que una criatura rossa, gràcil i despreocupada quan el poder la va lliurar als lleons empolvorats de Versalles en un matrimoni polític. Un personatge insubstancial, una dona mediocre de vida regalada però que la història, “aquest gran demiürg”, diu Zweig, la fa transcendir. L’escriptor austríac retrata amb ànima, ull clínic, detallisme i un fil narratiu documentat i brodat, una reina que en la memòria col·lectiva és un pastisset de nata coronat de cireres, mengívol i deliciós però embafador. Maria Antonieta va tenir un amant. No va ser la primera reina ni l’última de tenir-ne un. I a les festes de màscares, a París hi va trobar la llibertat. Tampoc va ser la primera ni l’última de fugir de palau, desfer-se de les cotilles de les corts reials, tenint sales de mil miralls, o cambres més modestes, perquè són constitucionals i en tenen prou amb un xalet arregladet a la serra madrilenya amb piscina. Els amants reials han existit abans de la guillotina i després i amb un ús polític: el que passa entre els llençols, quan la intimitat es fa pública, és per transcendir en la història; ser la peça dels escacs que faci caure el rei.