La covid que no marxa

I un dia, de nou, no saps com, tornes a tenir covid. I recordes com el març del 2020 el que ara passa com una grip o un refredat fort va fer aturar el món. Com ens van tancar a casa, van posar en pausa la vida i la majoria de l’activitat econòmica i vam endinsar-nos tots en una mena de bombolla que es va començar a desinflar tres mesos més tard però que en qüestió de mascaretes va arribar fins al febrer passat, quan van desaparèixer del transport públic, i fins al juliol, quan van deixar de ser obligatòries als hospitals, centres de salut, farmàcies i residències de gent gran. En els moments més durs de la pandèmia sortíem als balcons a aplaudir els sanitaris i fèiem, tots, promeses de com, de l’extraordinària situació, en sortiríem millors. Més de tres anys més tard no sembla que s’hagin complert. Parlo més aviat de les col·lectives, aquelles que auguraven una societat amb lliçons apreses del coronavirus un cop se’n pogués girar full. Només cal mirar les notícies. Demà comença una vaga indefinida de les infermeres en contra del tercer conveni del sistema sanitari, Europa es prepara perquè els estats tornin a estrènyer-se el cinturó a partir del 2024... La covid, les promeses amb què s’acompanyava i els seus efectes, semblen cosa del passat. Fins que et contagies de nou, és clar.