L’oncle del Mas

O en Joan del Mas per als veïns del Gar­rigàs (Alt Empordà) de fa un segle. Hi penso a vega­des, ara que es té tanta pressa que sor­tim dis­pa­rats de “viatge” el mateix ves­pre que comen­cem les vacan­ces regla­des, que les “notícies” dels mit­jans i de les xar­xes ens car­re­guen cada hora amb un feix de deso­lació perquè ens sen­tim impo­tents amb gai­rebé tot allò de què ens “assa­ben­ten”... No vaig conèixer el meu beson­cle però a casa era evo­cat per l’ofici que va fer fins que es va reti­rar, vidu i sense fills, al mas força rònec que era casa seva; allà va pas­sar dies i anys menant l’hort i qua­tre galli­nes fins que li va arri­bar una mort rao­na­ble: dinava un dijous a Figue­res amb el meu pare i es va des­plo­mar al plat. Era tra­gi­ner de car­rera, sobre­tot entre el port de Roses i Olot. Ell i els del ram tre­ba­lla­ven amb el carro llarg –més gros que el comú de pagès–, tirat per dues cava­lle­ries en línia. L’oncle del Mas por­tava sobre­tot bots (per si cal: reci­pi­ent fet amb la pell d’un xai, assa­o­nada, cosida, empe­gada i amb tap) plens d’oli a l’anada, i sacs de gra a la tor­nada. Les llar­gues hores del recor­re­gut, que durava dos o tres dies, les dedi­cava a mirar el que avui que cor­rem tant no podem –ni sabem– veure, a xer­rar amb algun via­nant coin­ci­dent i sobre­tot a dor­mir a sobre la càrrega, ombre­jat per la vela; esti­rar-se sobre el cereal i par­ti­cu­lar­ment sobre el tou de l’estiba de bots d’oli i sen­tir-se bres­so­lat pel lleu balan­ceig de la balu­erna, sense altre so que el cant dels ocells mati­sat per la penom­bra del ten­dal, devia ser una sen­sació de mal ima­gi­nar en temps histèrics de Black Fri­days que duren més d’un mes. No li calia pre­o­cu­par-se pel tir: els cavalls havien après les fon­des i taver­nes on calia atu­rar-se perquè el seu amo begués, mengés o fes temps. L’oncle es des­per­tava només de sen­tir que el vehi­cle s’havia parat a Cas­telló, a ca la Teta de Figue­res, a l’hos­tal d’en Vilà (ara en diuen Can Vilà)... I, si era de dia, un gra­pat d’userda per a uns, men­tre ell feia una bar­reja amb els del lloc, i, si era de nit, des­co­llava, conduïa els ani­mals a joc, sopava i la feia petar amb els que es tro­bava... fins a la mati­nada, que repre­nia el camí. No eren pas flors i vio­les, és clar, però quants ansiolítics i ben­zo­di­a­ze­pi­nes, encara per inven­tar, no es va estal­viar!