Memòria de Presència

El 17 de desembre del 1973, avui fa cinquanta anys, els editors de la revista Presència van rebre una bona notícia. El Tribunal Suprem espanyol anul·lava una resolució del Ministerio de Información y Turismo i l’acord del Consell de Ministres presidit per Franco, de dos anys enrere, el 1971, que havia clausurat la revista d’acord amb una suposada irregularitat administrativa. Un simple subterfugi del règim franquista per tancar una revista que els era del tot incòmoda i que molestava molta gent del règim que la tolerava, com l’alcalde Bonet, que tenia com a dita per als divendres: “Dia de penitència: fer abstinència i llegir Presència.” La revista, però, va ser tancada perquè així li va passar per l’engonal al governador civil de l’època, Victorino Anguera Samsó. Una inspecció del Ministeri de Treball deia que no s’havia cotitzat a la Seguretat Social i Presència va ser multada amb 20.504 pessetes que, recorreguda la multa, van ser rebaixada a 10.000 pessetes. Però després el 21 de maig del 1971 va venir la resolució política que, utilitzant l’article 29 de la llei de premsa i impremta considerava allò com a causa de cancel·lació de la inscripció al registre d’empreses periodístiques. Aquest va ser l’argument que es van treure de les mans les autoritats de l’època amb la connivència de les autoritats del moment. Dos anys després, tal dia com avui fa cinquanta anys, el Tribunal Suprem va anul·lar el tancament i l’abril del 1974 la revista va tornar al quiosc. Demà, a les sis de la tarda, a la Casa de Cultura de Girona, una taula rodona organitzada pels Amics de la Unesco a Girona en farà commemoració: Memòria del setmanari Presència amb la participació de Josep Clara, Jordi Dalmau, Joan Vidal i Gayolà i Pius Pujades.

Presència sempre va molestar el règim i el tancament s’havia decidit de fet des del 28 de febrer del 1970, quan es va publicar a tota pàgina una petició d’amnistia dirigida al governador civil amb 326 firmes significatives. Això va indignar el governador, que havia guardat el document al calaix, però que es va espantar quan es va fer públic i per tant ho van saber a Madrid. I va utilitzar arguments administratius. Havia dit el general Perón a l’Argentina que no li calia pas la censura prèvia. “Si un diari molesta el govern, sempre hi haurà als seus locals alguna canonada que no reuneixi les condicions sanitàries.” Aquí va ser no cotitzar a la Seguretat Social quan ni el director ni els redactors cobraven.

Presència va tornar a sortir el 20 d’abril del 1974. Havien passat dos anys, nou mesos i uns dies i s’iniciava una etapa més ambiciosa que definia el nou eslògan: “El setmanari català fet a Girona.” Quan van tenir el primer número de la nova etapa a la mà, van portar-lo al governador Victorino Anguera, en un ritual protocol·lari que incomodava les dues parts. Era l’any 1974, feia poc que havien executat Salvador Puig Antich i Franco encara va viure fins al 20 de novembre del 1975, no sense haver signat l’enterado de l’execució de cinc membres del FRAP i d’ETA afusellats el 27 de setembre del 1975. Poca broma!