l'apunt

Saura

Les reac­ci­ons cor­po­ra­ti­ves a les quei­xes del con­se­ller Saura cap a un mitjà de comu­ni­cació posen en relleu, un cop més, que els peri­o­dis­tes ens ator­guem el pri­vi­legi de cri­ti­car tot­hom però pobre del que gosi cri­ti­car-nos a nosal­tres. La rea­li­tat mos­tra que com que con­tro­lem (o ens ho pen­sem) el sec­tor de la cre­ació d'opinió, la gent gene­ral­ment se'n guarda, de bus­car-nos les pes­si­go­lles, espe­ci­al­ment els que viuen d'estar ben con­si­de­rats per l'opinió pública. Així, un peri­o­dista pot fer una crítica tea­tral posant a parir des del direc­tor fins al tra­mo­ista, però pobre d'aquell que s'hi torni. Podem blas­mar polítics, empre­sa­ris, poli­cies i fut­bo­lis­tes, fins i tot quan s'ho merei­xen, però ai qui gosi posar en qüestió públi­ca­ment la feina dels comu­ni­ca­dors. Ens estem con­ver­tint en el gremi més pre­po­tent després dels jut­ges. Pot­ser és perquè ens con­si­de­rem jut­ges i no part. I pel que fa al cas del començament, una cosa és que Saura no tin­gui raó i l'altra que no pugui quei­xar-se de la nos­tra feina. Només fal­ta­ria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.