La pròpia força

Hi ha moments a la vida de les persones en què ens cal, per sobre de tot, la capacitat de dominar la nostra vida. I, especialment, la nostra ment. Tota persona viu estats del que anomenem felicitat i d’altres amb esculls pel mig que ens emboliquen la vida, superada per esdeveniments externs que ens fan trontollar l’entorn personal i l’entorn col·lectiu, i que ens afecten individualment.

N’ hi ha, d’aquests mons, que ens constitueixen, que ens fan ser sovint d’una generació, com fou al segle passat el Maig del 68 francès, que s’escampà per tot el món dels joves de l’època. Com fou aquell moment de la desaparició del gran dictador (1975) que ens portà pels carrers i places amb una ja antiga anomenada amnistia al final de tot. Que ens envià gent tan malvada com ho havia sigut Carrillo, fins aleshores nom maleït. Que ens reobrí l’edifici i el contingut de la Generalitat de Catalunya, robada aquell 1714 per un sobirà que s’anomenava Felip V. I com no hem de ser la generació d’aquell crit que ressonà per la plaça Sant Jaume, antic fòrum romà, el crit de “Ja soc aquí!”. Un crit que ens obrí una altra època plena d’entrebancs i esculls que dugueren un militar al Congrés de la Carrera de San Jerónimo a etzibar “Todos al suelo” i gaudir del fet de tenir tots els diputats tombats als seus peus i amagats sota els seients: els escollits feia quatre dies per la població.

D’aquells dies ençà, vam trobar-nos tots plegats en un moment social que emplenava el món d’esperança i que s’anomenava socialdemocràcia. Fins i tot aquella Anglaterra especial va saber amb Blair què era gaudir d’hospitals públics, quan venia de pagar-se la salut amb la suor del seu front. Foren uns moments que, des de l’abraçada social, van il·lusionar les vides privades. Les de la gent de cada dia. Les nostres. Moments del que anomenem felicitat.

Però esclatà una bomba desconeguda, des dels Estats Units. S’anomenava Lehman Brothers i tot el món trontollà al seu impuls. Deixà famílies sense estalvis i gent sense feina. Moltes empreses tancaven les portes. Moments d’una intensa basarda dels quals encara conservem un número, 2008. Moments col·lectius, quan els bancs ens robaren. Nosaltres, a Catalunya, vam iniciar un sender propi. I és que el 2008 ja dúiem un fardell organitzat pel Sr. Rajoy consistent a denunciar al Tribunal Constitucional l’Estatut que el 2006 havia sigut aprovat al Congrés dels Diputats i a les urnes catalanes. Del 2006 al 2008, no en sortia res, del TC, ni el 2009, ni a favor ni en contra de la nostra simulada carta magna.

La premsa catalana, seguint el moviment popular alçat ja el 2009, fa finalment un editorial conjunt per reclamar l’Estatut, amb els resultats d’aquell tribunal que el tenia retingut o sense. I fou el 2010. Just, just quan estàvem a punt de sortir al carrer per reclamar-lo. El van obrir de bat a bat i... què deia? Havia estat sotmès a retallades i canvis sobre la voluntat expressada pel poble català aquell 2006. Fou la primera gran manifestació que recorregué el passeig de Gràcia, s’escampà pels carrers laterals i es dirigí a la plaça Tetuan, al passeig de Sant Joan. Fets col·lectius que ens trastornen la nostra vida personal. Que continuen encara fins a aquests moments, després de passar per la insuperable estada a les presons dels nostres representants polítics, i l’anada a l’exili d’uns quants més. Vida privada? Seguim encara amb el sentiment col·lectiu que se’ns endú onades amunt i avall d’aquest mar poderós.

I no n’hi ha pas prou amb els exabruptes de les teles de Madrid, especialment amb l’incomparable Al rojo vivo, conduït per Antonio García Ferreras, que llueix cognom català. No n’hi ha prou amb les arengues de Núñez Feijóo i les amenaces d’aquell personatge anomenat Aznar. No n’hi ha prou. De sobte, s’alça la guerra entre Rússia i Ucraïna. No hi ha res més a les notícies generals durant dos anys, a part dels assassinats i les violacions, sempre presents. Però, ara fa un temps, apareix el brutal bombardeig que envolta els pobles d’Israel i Palestina. El sentim tot el dia, retruny a les nostres oïdes i a la nostra ment. I... ara, on és la guerra d’Ucraïna? Existeix, encara? Apago la tele i amago els diaris. Agafo un llibre d’una amiga filòloga i psicoanalista. Maria Dolors Camós. Una dona en paraules, n’és el títol. El llegeixo. Se m’endú cap endins.