Un futur incert

L’informe PISA només ha posat xifres a allò que molts caps de per­so­nal, pro­fes­sors uni­ver­si­ta­ris, mes­tres i alguns pares i avis ja veien venir en la dar­rera dècada. No es tracta només de la dava­llada de conei­xe­ments matemàtics, lingüístics i de cul­tura gene­ral en la majo­ria dels joves, sinó també d’una fra­gi­li­tat emo­ci­o­nal i d’una feble resiliència pre­o­cu­pants. Alguna cosa estem fent mala­ment tots els agents edu­ca­tius.

El govern, que no vol moles­tar la base que vol eixam­plar, va des­dir-se ràpida­ment del fac­tor de la immi­gració. Però és evi­dent que ho és, i no pas negli­gi­ble, perquè s’acosta al 30% de la població cata­lana (les enques­tes, tan interes­sa­des, en dis­tor­si­o­nen les xifres reals). Però no se la pot cul­pa­bi­lit­zar dels mals resul­tats dels estu­di­ants –els immi­grants ja tenen prou feina a començar de zero lluny de casa!–, sinó que s’ha de veure per què és un fac­tor tan deter­mi­nant.

Amb dades del 2022, els Països Cata­lans són els recep­tors del per­cen­tatge més gran d’immi­grants, amb dades molt supe­ri­ors a les d’altres comu­ni­tats. Qui té la potes­tat de repar­tir-los pel seu ter­ri­tori? I qui deci­deix els ajuts soci­als que els donen a l’Estat? A algun mal­pen­sat li podria sem­blar que, com que la immi­gració espa­nyola del segle pas­sat s’hi va inte­grar massa, ara pro­va­rien de diluir-los i espa­nyo­lit­zar-los amb con­tin­gents de més enllà.

I també cal esco­la­rit­zar-ne la cana­lla, molta de la qual està per sota del llin­dar de la pobresa, i calen molts més recur­sos. I qui deci­deix quants diners es donen a les auto­no­mies, és a dir, en el nos­tre cas, quants en retor­nen? I topa­rem amb el dèficit fis­cal acu­mu­lat, del qual també són líders els Països Cata­lans. Com es dis­tri­bu­ei­xen els diners en edu­cació, com i què s’ense­nya dona per a molt més. Però, men­tre totes les deci­si­ons no es pren­guin aquí, esta­rem venuts!