Serrant la branca on seuen

A poc a poc, els nervis estan aflorant en el vèrtex de la judicatura espanyola i el seu entorn polític i mediàtic. Personatges que s’havien cregut totpoderosos, una mica herois del Marvel espanyol actuant contra el mal català, ara exigeixen protecció contra els que els acusen de lawfare. Aquestes elits judicials són les que van donar cobertura legal als excessos de la Guàrdia Civil i el CNP, que han acusat centenars de persones de delictes inversemblants i que han espiat tants independentistes com els ha donat la gana. Ara, a mesura que es concreta la fractura interna de la política i la societat espanyola, els jutges estan passant a ser un tentacle més de la dreta i l’extrema dreta, abandonats i deixats en evidència per una esquerra que és capaç d’assenyalar-los amb el dit –i d’escriure el terme lawfare en un pacte– només per mantenir-se en el poder. Personatges fins ara totpoderosos, com Marchena o Llarena, abandonen altar i encens patriòtic i passen a lluitar des de la trinxera nacional contra l’aliança, malèfica i maçònica, de rojos i separatistes. La fúria visigòtica del bàndol insurrecte és de tal magnitud que, al final, al PSOE ni tan sols li suposa un cost afegit facilitar l’alcaldia de Pamplona a Bildu. Un escenari impensable des dels temps fundacionals de la segona restauració borbònica. Però l’espanyolisme més extrem haurà de començar a anar amb peus de plom en algun moment, i no gaire llunyà. Estan expulsant el PSOE del sistema quan és precisament el socialisme espanyol la força estratègica que el sosté. Sense el suport del PSOE, la monarquia no té prou base social per perpetuar-se i l’anomenat deep state deixaria de tenir la impunitat garantida que necessita per destruir dissidències importants com la que va donar forma i força al 15-M i Podem o, encara més, a l’independentisme català. No poden, alhora, destruir el PSOE i preservar el règim. Una estratègia suïcida que és, aparentment, la que s’estan autoaplicant.