Cap a on va la CUP?

L’entrada de la CUP al tauler polític català va representar als seus inicis una alenada d’aire fresc i un intent no del tot reeixit de proposar una nova manera d’exercir la representació parlamentària i la participació en les institucions. Per això, després dels darrers mals resultats electorals, l’organització ha celebrat a Girona el seu consell nacional obert, destinat a impulsar un debat intern que assenti les bases per enfortir el projecte i garantir-ne la continuïtat. L’exhibició de les samarretes reivindicatives en substitució de les tradicionals corbates al Parlament de Catalunya va significar la contundent posada en escena d’una novetat que aviat va desplegar també un full de ruta radicalment centrat en l’independentisme, el feminisme, l’ecologisme i les esquerres, apostes enteses sobretot com una defensa dels sectors més desfavorits de la societat. Uns punts cardinals que es mantenen intactes i vigents, però que la formació entén que cal posar al dia.

El consell nacional obert ha convocat 650 persones a Girona per iniciar aquest procés amb una premissa irrenunciable: l’anticapitalisme continuarà guiant la CUP, però es buscarà la manera de ser un instrument de transformació més útil, més lligat a la realitat, intentant eixamplar la base sense caure en retòriques buides. Les enquestes adverteixen que no serà un camí fàcil. A favor seu, però, la CUP hi té la credibilitat que li atorga haver-se mantingut fidel i coherent a un projecte que mai no ha enganyat ningú. I, sobretot, que va saber seduir una part de l’electorat que va creure en la possibilitat de posar en pràctica una manera d’entendre i exercir la política més enllà dels partits tradicionals. En aquest sentit, tampoc se li pot discutir la capacitat de renovar lideratges i de saber tornar individualment a la vida civil i professional en cada nova legislatura. Paradoxalment, aquesta podria ser una de les febleses d’una formació que, com qualsevol altra, necessita consolidar l’electorat i el missatge per fer-lo arribar als seus destinataris. Per tot això, la refundació pot servir, tal com es proposen, per enfortir l’organització interna i, alhora, reactivar la mobilització externa. Amb tanta exigència com autocrítica.