Que comenci la funció

I de cop… el silenci, el pànic escènic. La criatura s’enfila, amb més o menys dificultat, dempeus a la cadira. Dona un cop d’ull al seu entorn i els nervis li juguen una mala passada, no sap si riure o plorar, esperant que els pares li donin el tret de sortida. Recita a tot drap el vers memoritzat, com si hagués premut el cercle de velocitat d’escolta de l’àudio del WhatsApp fins al doble (2x). La llargada i la temàtica depenen del nivell dels resultats PISA i de l’edat del rapsode. La majoria dels poemes nadalencs més clàssics són d’autor desconegut i es reciten de generació en generació. Qui no coneix aquell que diu: “L’escola és tancada, hi ha llum al carrer, la senyora Pepa saluda el carter…”, o aquell altre “Si Nadal fos a l’estiu, jo no sé com ho faríem. No hi hauria neu enlloc i els torrons es desfarien”. Aquest darrer, curiosament premonitori del canvi climàtic. Entretant, mentre la canalla gesticula i mou el cos com un ventilador, els tiets no perden el temps i roseguen les neules i els torrons, als avis els cau la bava (en sentit figurat) i els pares, com un mirall de miralls, entre bastidors, ressegueixen amb els llavis les paraules de la memòria infantil. S’abaixa el teló i un altre Nadal al sac! El cervell pesa uns 350 grams quan naixem, una quarta part del pes que tindrà en la vida adulta i és a partir dels 3 anys que les connexions neuronals van omplint el calaix de la memòria. Els que ja tenim una certa edat, també havíem declamat en castellà poemes de tota mena, taules de multiplicar, rius d’Espanya, estructures verbals… i ho memoritzàvem absolutament tot. Ara tenim el calaix de la memòria tan ple que hem de fer una poda neuronal. Les converses entre amics queden entretallades: “Ha vingut en Daixonses. Sí, home, aquell que feia primària amb nosaltres.” “Vaig veure una pel·lícula d’aquell actor tan versàtil, en Dallonses.” Aquella paraula a la punta de la llengua que no localitzem en el disc dur, però l’apuntador no hi és. Al cap d’unes hores, o d’uns dies…, no ve d’aquí, la recordes, però ja ets en un altre escenari. Generosament, al costat sempre hi ha qui et xiuxiueja: “No t’amoïnis, ja et sortirà, a mi també em passa!” Sembla normal, el calaix és ple, però t’entestes a entaforar-hi més i més coses i busques estratègies perquè no s’acabi la funció.