Tribuna
Som valentes. Siguem aliades
Aquests dies de Nadal Txell Feixas, periodista excorresponsal a l’Orient Mitjà, girarà pel país presentant la campanya Nenes Valentes. La iniciativa, impulsada conjuntament amb la cooperativa Abacus, posa el focus en un grup de noies refugiades al camp de Shatila (Líban) que han convertit el bàsquet en una eina contra l’islamisme més opressiu. Un projecte feminista radical nascut als dominis del patriarcat més criminal que evidencia, alhora, que la sororitat, o la connexió profunda i el suport entre dones, és una força transformadora que transcendeix fronteres i cultures.
L’experiència de les noies refugiades ens ensenya que la sororitat no és un luxe, sinó una necessitat vital, i que pot ser un bàlsam per a les ferides de la vida. La seva història és un crit a l’acció. Aquestes valentes ens posen el mirall davant la cara a la resta de dones del planeta per cridar-nos que és temps de reconèixer que juntes som més fortes. Als camps de refugiats, sí, però també als carrers, als despatxos, a casa. Som valentes, però cal que siguem aliades.
La sororitat l’hauríem de practicar cada dia. És un acte de justícia davant les injustícies amb què moltes dones ens trobem dia sí i dia també, en la nostra quotidianitat. Quan presenciem els abusos que està patint una companya de feina per part d’un superior (o d’un igual) o quan descobrim el control que la parella de la nostra amiga exerceix sobre ella. Trobem sororitat en moviments com el #MeToo contra l’assetjament sexual, o en la iniciativa Girls Who Code de dones que col·laboren per abordar la bretxa de gènere en la indústria de la tecnologia. Ja sigui programant línies de codi o encistellant pilotes, aquestes dones, en la seva diversitat, reforcen la idea que quan les dones treballem juntes podem conquerir terrenys aparentment inabastables. Amb les seves accions, tant les Girls Who Code com les Nenes Valentes escriuen narratives poderoses que recorden al món el potent impacte que té la unió de les dones.
El ressò en els mitjans de comunicació de moviments com aquests ajuden a conscienciar sobre la necessitat que treballem plegades. Quan els coneixem, totes correm a aplaudir i a felicitar-nos per la seva existència. Però la quotidianitat ens mostra una altra realitat. Perquè malgrat la nostra empatia profunda, la nostra capacitat de comunicació intuïtiva i de resiliència en l’adversitat, la nostra capacitat de construir relacions i de crear xarxes efectives a través de la col·laboració, malgrat aquestes aptituds se suposa que innates i de gènere, i d’altres que als homes els ha interessat que liderem i perpetuem, com ara que som millors cuidadores que ells, continuem boicotejant-nos entre nosaltres en comptes de fer pinya. Pel simple fet de ser dones.
L’educació patriarcal ha contribuït a la infravaloració de les dones tot i les nostres qualitats innates i habilitats diverses. I ha tingut un impacte profund en la percepció i valoració dels rols de les dones en la societat i en el mercat laboral. Superar aquestes dinàmiques és un procés complex que requereix canvis profunds en les estructures educatives, socials i laborals per tal de reconèixer i valorar plenament les capacitats i aportacions de les dones.
A través de la creació de xarxes i l’abandonament dels rols patriarcals que fomenten la desconfiança entre nosaltres, les dones podem construir un futur més igualitari i cohesionat. Aliem-nos. Abandonem la crítica excessiva, la competència interna i els estereotips de gènere que tenim encara tan empeltats. Deixem de buscar la validació externa i enterrem la culpa, aquesta xacra tan cristiana que ens ensorra. Creem xarxa, no tinguem por. La solidaritat femenina no només és una resposta a la discriminació patriarcal, també és una eina poderosa per aconseguir l’empoderament i la igualtat. Sí. La igualtat.
Reivindicar els drets de les dones no implica ni hauria de justificar la discriminació dels homes. Txell Feixas ho explica molt bé en el seu darrer llibre, i no és una dada menor: l’equip de Shatila, el primer equip de bàsquet femení del Líban, neix a través d’en Majdi, que d’aquesta manera volia evitar que la seva filla Razan acabés com moltes altres nenes i adolescents víctimes del patriarcat, la violència i el masclisme. Un pare. Un home que, sense saber-ho i ni tan sols voler-ho, s’ha convertit en agent de canvi per a moltes nenes i dones. Un heroi enmig de la barbàrie.
La construcció d’una societat més justa i igualitària implica treballar juntes, homes i dones, per superar les estructures i les pràctiques que perpetuen la desigualtat de gènere. És mitjançant la col·laboració i el diàleg que podem aconseguir canvis significatius i duradors. Siguem valentes, trobarem aliats.
