Opinió

De set en set

A Francesc Xammar

Va celebrar la seva primera missa amb un calze d’or que li havia regalat sa mare. Però la lluentor del metall no tapa cap vergonya ni injustícia i el jesuïta i activista Francesc Xammar Vidal va acabar fonent aquell calze per obtenir diners per als sectors socials més pobres. No es creguin que era una d’aquelles accions que sovint algú fa per fer-se veure i sentir tocar flabiols i campanes al seu pas. No va ser l’única. Quan ell, que va néixer el 1933 en una bona família de Barcelona i tot li anava de cara com a molts altres fills de la burgesia catalana, va prendre consciència de les desgràcies i les injustícies socials de la perifèria barcelonina, va decidir desprendre’s dels seus béns, renunciar a l’herència familiar i entrar a la companyia de Jesús, des de la qual va iniciar una tasca ingent d’ajuda als més desvalguts; a Nicaragua, on sempre hi ha anat fent viatges intermitents, i també a Tarragona, on va arribar a finals dels anys seixanta, al barri de Torreforta, i des d’on es va posar al capdavant de totes les mobilitzacions i protestes en favor d’aquella societat de les acaballes del franquisme, “a favor de la dignitat de vida i l’atenció de l’administració cap als barris marginats, on falta de tot”, segons recordava fa uns anys en aquest mateix diari l’escriptor i expolític Josep-Lluís Carod-Rovira. L’Ajuntament de Tarragona concedirà avui el títol de fill adoptiu a Xammar. Si hi ha algú entre el (petit) grup de persones que, en la seva àrea de compromís, han deixat un bon rastre sense buscar cap corona de llorer és ell. Compromès i lluitador, és tot un honor tindre’l com a fill tarragoní.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.