Les falses privatitzacions

La compra del 10% de Telefónica pel govern espanyol tanca un cicle de la gran empresa espanyola. Als anys noranta, es van privatitzar les grans empreses públiques però mantenint-ne el control per darrere. Primers executius més de confiança que de mèrit i un nucli dur accionarial d’inversors que depenien del BOE. Un decorat d’economia de mercat amb una intervenció pública important al darrere. Aquest model s’ha acabat. La cotització de les empreses del BOE ha caigut al mateix ritme que pujava el deute públic i que Brussel·les acotava les possibilitats de fer favors. Si l’Íbex 35 va vorejar fa 16 anys els 16.000 punts, ara batalla en els 10.000.

Telefónica és avui una empresa endeutada amb un negoci madur en reestructuració i la seva cotització (-85% des de màxims) ho reflexa. Fa dos mesos els àrabs en van agafar el 9,9%, no sabem encara si amb intervenció d’en Juan Carlos. Si el govern volia mantenir la ficció de l’economia de mercat no podia vetar l’operació, però hi volia imposar un contrapès. Ha buscat inversors amics durant setmanes i no n’ha trobat cap. La Caixa ha perdut gairebé 7.000 milions aguantant Telefónica des que va dir que no era estratègica però va cancel·lar un projecte intern per vendre-la. El BBVA fa vint anys que pateix per haver acomiadat tots els de Neguri que sabien de banca. Les constructores estan tocades o a Holanda.

Com amb el vodevil d’Indra, a falta de tercers, el govern s’hi ha hagut de posar. És una mala operació, però símptoma d’una bona tendència. El govern ha tret diners via impostos de l’economia productiva per posar-los en mans dels campions del BOE i això s’acaba. No es pot esquivar la realitat per sempre i el capitalisme d’amiguets, molt semblant al de la Rússia de Putin, està sent derrotat pels mercats.